Sergi Belbel torna a la Sala Gran del TNC inundant l’escenari
de flors. Belbel ha fet baixar del prestatge dels clàssics catalans una obra -més
aviat adaptació- que té un cert toc costumista, però que, en la seva
particularitat, té quelcom d’universal. Amb el seu bon olfacte per a la
teatralitat, ha volgut remarcar la comicitat de les anècdotes que solquen la
trama, per sobre d’altres consideracions, per fer, de la història principal, un
cant a la força i l’empenta d’unes dones soles. Unes dones que, sense creuar la
línia del paper que la societat d’inicis del XX els va atorgar, troben la
manera d’alliberar-se i ser en el sentit més ampli. Florentina i les seves
amigues, amb el  contrapunt de la minyona
Serafina, són i es proclamen “dones soles”; si bé no es tracta d’un al·legat pròpiament
feminista, això les acosta molt a les simpaties del públic actual. D’altra
banda, Belbel juga a portar la peça cap al vitalisme d’un Eduardo De Filippo
-no sé fins a quin punt traint o no l’esperit de Mercè Rodoreda- de forma molt
eficaç. Dóna un esperit coral a la posada en escena, remarcat per  l’escenografia de Max Glaenzel, que delimita l’espai
escènic a la meitat de l’escenari deixant-nos prolongar la mirada cap a un
irreal jardí ple d’hortènsies. No són les úniques flors que poblen l’escena,
també hi ha un bon pom de bones actrius, d’entre les que sobresurt -pel mateix
paper de Florentina- Mercè Sampietro, contrastant un cert ensopiment amb la
determinació final. Amb la protagonista al piano, les tres amigues ens regalen uns
números musicals que refresquen la memòria sentimental d’un Paral·lel extint. Llançades
ja a la faceta més còmica, busquen la complicitat del públic; sobre tot la jove
Zerafina/Elisabet Casanoves que fins i tot, corregeix a estones el seu proverbial
papissotejar. I no els xicots no facin un bon paper… es que aquesta és una
funció de dones per a tots els públics. Llàstima que la durada de l’espectacle
no faci per als més joves, acostumats a funcions força més breus.