Quina delícia que existeixi un espectacle com La Rambla de les Floristes, i que el puguem disfrutar, amb un decorat tan suggerent, a l’esplèndid escenari de la Sala Gran del TNC!  Per a molta gent,, sobretot la gent de Barcelona que d’una manera visceral ens estimem molt la Rambla, ha estat o serà un plaer veure-la, explicada en vers per Josep Maria de Sagarra i en imatges i amb el cor per Jordi Prat i Coll. Començo subratllant lo del vers, perquè: ‘si tu que em llegeixes ara, ets dels que pensen que no estan habituats al vers, que es fa feixuc… agafa ara mateix una entrada i cap al TNC!’ Jo ho pensava i ha estat com una descoberta! Sentir cada estrofa, cada rima, és una delícia perquè els intèrprets hi posen la musica tan ben posada, que és com si descobríssim un gènere. Bé, no em vull passar, però va per aquí, si! Preciós!

En aquest punt ja entrem als mèrits de Jordi Prat i Coll que, sense tocar una paraula del text de Sagarra -que l’esquitxa amb referències de la Barcelona del 1867, abans de la Revolució La Gloriosa- , ens ha fet sentir a la Rambla que coneixem. Potser no tan l’actual com aquella que recordem dels anys 70/80, quan era un lloc de passeig, coneixença, amistats… La Rambla de quan esperàvem l’estiu amb ànsia per anar a seure al Cafè de la Òpera i veure’ls passar.  A mi em va tocar l’època de l’Ocaña, el Nazàrio, la Maria, l’home amb les gàbies d’ocells…   I a l’obra, tot i no estar situada a aquella època, hi surten. Com també hi surt la Rambla d’avui. Tot són referències molt tènues, però es reconeixen: els venedors tirant enlaire objectes amb llumets… I una reminiscència molt subtil als atemptats, aquell dia que, si bé ens va colpir a tots, en Jordi Prat i Coll, que és del barri, en va quedar marcat i amb necessitat de parlar-ne.

He de lloar tots els intèrprets, que van i venen, canten, toquen el piano, pateixen, estimen, xulegen… estan magnífics. Però mai havia vist la Rosa Boladeras en un rol tan intens i tan protagonista. No goso dir que és una descoberta, perquè la segueixo des d’aquell inoblidable 7 de notícies amb en Toni Soler! I a tants altres papers, sempre magnífica, sempre reivindicativa.  La Rosa -ara la Rosa de la Rambla, com diu el company Andreu Sotorra a la seva crítica- és una actriu que des del 1988 no para de fer teatre, dirigida pels millors. Que ha obtingut premis!  Però no l’havia vist de protagonista. I és un plaer ininterromput – perquè poques vegades no és a escena- sentir el seu vers, la seva veu, la seva manera de fer i posseir el  personatge, l’Antonia, una dona lluitadora que no es conforma amb el que li ha tocat, que opta per tirar endavant i que ho fa, a més, ajudant tothom.

Bé, finalment  l’han descoberta abans a Terrassa i ara tenim a tota una Regidora de Cultura fent el paper de protagonista, aquesta gran Antonia, una personificació de la Rambla que es mou, lluita i viu intensament  a La Rambla de Les Floristes un espectacle que, sincerament, m’ha fet pensar, recordar… Que m’ha fet feliç!