El TNC obre temporada amb La Rambla de les floristes, una obra de Josep Maria de Sagarra estrenada el 1935 i que mai més s’havia tornat a representar professionalment, tot i que forma part del repertori del teatre amateur i és recordada per la versió televisiva protagonitzada per Rosa Maria Sardà. L’aposta és un pas més en la voluntat de recuperar els clàssics de la dramatúrgia catalana i, com en la passada temporada amb Els Jocs Florals de Canprosa, s’ha confiat la direcció a Jordi Prat i Coll.

El director signa una proposta depurada i canònica, fugint de transgressions i jugant amb algunes pinzellades de contemporaneïtat estètica i barreja de llenguatges per trencar amb el context, originalment situat el 1867 en un ambient de descontent previ a «La Gloriosa». D’aquesta manera, la via més interclassista de Barcelona travessa dècades i segles mostrant el seu batec més tradicional i, alhora, el polític i tràgic, aspecte aquest darrer on cal fer menció de l’exquisida escena sobre l’atemptat del 17A.

Sagarra va escriure aquest sainet en vers perquè s’hi sentia còmode. La força de la seva ploma enganxa de principi a fi el públic gràcies al fluir conjunt de la paraula que, escoltada avui, ens ofereix una riquesa lingüística i una varietat de registres sorprenent, esdevenint la potència de l’espectacle. L’autor va traçar un retrat d’aquell final de segle XIX quan La Rambla era el motor d’una societat que creixia entre festes i perills, un espai on construït, però, des de la modernitat dels anys 30 del XX. I és des d’aquest punt de vista d’essència republicana i reivindicació del teatre popular, que l’autor crea la protagonista absoluta de l’obra. Antònia, la dona treballadora sense pèls a la llengua i humor afilat, l’ama i senyora de la seva llibertat.

Rosa Boladeras clava el seu primer paper principal a base de domini de la paraula, gest enèrgic de mirada clara i capacitat d’entendrir quan mostra el doll de sentiments més íntims de l’Antònia.

Al seu voltant les floristes representen un món femení farcit de solidaritat, amistat i també pugna. Sagarra les homenatja al títol i en la construcció de personatges complexos. Destaca la Leonor interpretada per Marina Gatell, ascens i descens d’una florista que s’enlluerna per un home i el music hall i torna ferida, però amb la dignitat de la treballadora intacta, i la jove neboda de la protagonista, una Carmeta que Clara Altarriba modula des de la ingenuïtat, l’obediència a la seva protectora i l’esclat de l’amor.

En contraposició, hi desfilen homes superficials, faldillers i pocapena, que se saben posseïdors del diner i el poder. Bona vis còmica d’Albert Mora com el polític «Julivert» i destacable també Jacob Torres en cada intervenció com l’usurer Sr. Banús. Menció a banda per al fidel i perseverant don Ramon, l’únic personatge masculí que trenca amb la convenció social, finalment el mereixedor del clavell al trau posat per l’Antònia. Xavier Ripoll se’l fa seu i del públic a base d’una temprança encomanadissa que casa perfectament amb el nervi de la protagonista. (…)