Al dramaturg Roland Schimmelpfennig li agrada jugar molt amb lp’ambigüitat. Plantejar uns personatges poc traçats que es troben en una situació que serà extrema i hauran de reaccionar. El dramaturg el que busca és la incomoditat de l’espectador. I l’obiga a trobar una sortida, a entendre i situar-se en el comportament dels personatges que hi ha a escena. La psada en escena deMoises Maicas respon prou a aquests paràmetres, incoporant-li encara algun element de distanciament interpretatiu, com és el cant líric en algunes rèpliques. El naturalisme queda desmanegat. El que podria ser una situació de comèdia de bulevard entre la retrobada de dues parelles, separades per una temporada llarga (i de com incidir en la societat, línies de compromís bonista, que s’han anat distanciant) esdevè una peça amarga, sense concessions. Maicas ja va dirigir un text del dramaturg alemany: El drac d’or (Akadèmia, 2014). L’autor, molt representat arreu, també té bona rebuda a Barcelona, gràcies a la labor de la Sala Beckett, que el convida, sovint als seus cursos de l’Obrador. També en va fer un cicle especialitzat el 2006 amb peces com La nit àrab, La dona d’abans o Push up 1-3.

En aquesta ocasió, cal advertir que es tracta d’uns dels textos més antics de l’autor (1999) i que planteja una ambigüitat extrema quan les dues parelles parlen de les criatures (i les simbolitzen amb una nina de moda, de sèrie, occidental i una altra feta de fusta, artesanal i irrepetible). Una parella se sent feliç de poder ajudar des de la seva còmoda posició. L’altra semblen tenir una gran satisfacció per haver donat els anys de la seva joventut a curar en països del Tercer Món. En aquest sentit, el paper del cooperant queda en entredit com a La treva (Villarroel , 2016). I és que la nena malalta que tot el grup de cooperants va acollir ha desapaegut i no es pot saber si és viva o és morta, a causa de la inestabilitat militar io també de la seva dependència amb els medicaments. Per això, es pot dir que aquella teoria filosoficocientífica que practiquen Loscorderos a Afasians (Grec, 216) de manera desinhibida sobre el gat de Schroeder (el gat de la caixa és viu i mort alhora, perquè ningú gosa obrir-la) manté un paral·lelisme amb l’Annie de l’Àfrica. La complexitat nmanté una obscura realitat que dificulta l’empatia amb l’espectador. I ni les pantoflades directes, de ràbia i enveja,entre els personatges, arriba a aclarir la situació.