Roland
Schimmelpfenning ( el molt notable i sempre díscol autor
alemany que vam descobrir a casa nostra gràcies a “La nit àrab” ) i  Moisès Maicas ( que no fa gaire, ens va fer
viure el malson de la “Psicosi de les 4.48”), tornen a formar tàndem, després d’aquell
excel·lent espectacle que va ser “El drac d’or”. I tot i que aquest cop, no ens
fiquin en un restaurant més o menys xinès ple d’immigrants potser no massa
legals –com passava llavors- també aquest cop ens conviden a participar en un
sopar. Per cert, parlant d’immigrants: com cal qualificar, a les persones que
se’n van a viure a un altre país teòricament més necessitat del seu esforç
humanitari que aquell en el qual van néixer  , amb la molt noble ( com a mínim , així es
presenta) intenció de treballar al servei dels més desfavorits ? No són també
aquestes persones una mena d’immigrants 
que es mouen una mica en direcció contraria a com ho fan els grans
moviments migratoris? En qualsevol cas; aquesta mena de persones , de ben segur
que si tinguessin que regalar-te una nina, mai et comprarien la Barbie de torn:
sempre anirien a la recerca de la nina més artesanal  ( i ja de pas, la més  sostenible, transversal i  alliberadora) que es pugui trobar al mercat (
un mercat, naturalment, també plenament sostenible, transversal i alliberador).

Noto potser certa suspicàcia entre els
més  fidels seguidors integristes del
pensament políticament correcte? Doncs, us ho dic ja des d’un  bon principi: aquesta, no és pas  llavors la vostra obra. Però si espereu un
bany de cinisme adreçat en exclusiva envers 
les trampes dels paranys del bonisme, aquesta tampoc és la vostra obra:
l’amic Roland, sap com repartir llenya a tort i a dret, sense mesurar si formes
part de la més activa ONG, o si – tal i com diu un dels personatges de l’obra-
, la teva més gran angoixa diària, és la de saber si la porta del teu garatge
s’activarà o no quan premis el teu comandament a distància.

A l’escenari, ens hi trobem dues parelles
d’amics que portaven molts anys sense veure’s , reunides al sopar del qual us
parlava abans. Una d’aquestes parelles  ,
se’n va anar cap a l’Àfrica, per tal d’exercir el seu ofici mèdic  a un d’aquests hospitals en pèssimes
condicions que, a més a més de les penúries econòmiques , se les ha de veure un
dia si i un altre també amb les amenaces externes plantejades pels més diversos
senyors de la guerra. L’altra parella, ha optat  per restar a la comoditat burgesa del seu
habitat natural, i ja de pas, fer créixer la família. L’una, doncs, sembla ser
que s’ha realitzat des del seu ideal de servei a la comunitat. I l’altra,
sembla ser que s’ha realitzat des de uns objectius molt més propers a l’idea
del benestar quotidià en un entorn més o menys acomodat. Però com podrem
comprovar tant amb els monòlegs individuals que ens dirigeixen , com amb els
falsos diàlegs sense diàleg real que es dirigeixen entre elles ( tan falsos com
el diàleg que mantenen la nina plastificada sortida de fàbrica i la nina de
fusta artesanal treballada a mà) , aquestes dues parelles, de realitzades, no
en tenen res de res . Més aviat, constitueixen un bon exemple d’insatisfacció mal canalitzada,de mala consciència  farcida de culpabilitats que necessita mirar-se en el mirall del fracàs aliè per tal de trobar-li una mica de sentit al propi fracàs.  Schimmelpfenning , mentre corre el vi , corren les
cleques – ben sorolloses – i el menjar no arriba mai, ens mostra no ja l’abisme
que existeix entre aquestes dues parelles, sinó l’abisme que existeix a cada
parella entre la seva realitat i la imatge que voldria projectar. I Maicas,
troba una bona forma de traduir en acció irreal aquest sopar impossible ;
aquest desconcert desafinat que el director sotmet també de tant en tant a la
ficció cantada, com si ens trobéssim ficats en un anti musical farcit de
llampecs de música coral. Tot, ben orquestrat amb l’ajut dels quatre intèrprets
de l’espectacle que ens van conduint cap a un escenari tirant a  desolador en el qual
fins i tot les accions més humanitàries poden deixar el seu bon llast : un
llast que, en aquest cas, es presenta en forma d’una nena oblidada que qui sap
si ara és viva ( i en quines condicions)  o si és ja  morta (quelcom tirant a molt probable)  . I tot,
jugant sempre al llindar d’una frontera en la qual es traspassen constantment
els límits entre l’humor contingut i el patetisme grotesc: les cleques ben
donades, poden fer riure, però també fan mal. I aquí, les cleques les reben per igual el primer món assentat en una comoditat ben incòmoda, el tercer món lliurat tant als estralls exteriors com a les més autodestructives pulsions interiors, i aquesta mena de segon món que vol navegar entre el primer i el tercer, sovint sense disposar d’una bona brúixola.