És la segona vegada, que se sàpiga, que Moisès Maicas com a director i Anna Soler Horta com a traductora exploren l’univers teatral del dramaturg Roland Schimmelpfenning (Göttingen, Alemanya, 1967). Ho van fer fa tres anys amb l’obra «El drac d’or», a l’Akadèmia Teatre, on l’autor parlava de la immigració sisplau per força des de la mirada occidental sobre els asiàtics, cinc treballadors d’un restaurant xinès.

Ja en aquella obra, l’autor alemany utilitzava la incursió d’una faula en el text («La cigala i la formiga»), un recurs que ara repeteix amb una altra faula inserida dins de «La Peggy Pickit veu la cara de Déu», quan l’acció ja ha activat els espectadors amb la combinació de narració i diàleg entre els quatre personatges de l’obra, amb lleugeres repeticions que donen una visió calidoscòpica del conflicte que es genera entre les dues parelles, un estil dramatúrgic que curiosament també s’està experimentat aquests dies amb l’obra «La mare», del francès Florian Zeller, a La Villarroel.

«La Peggy Pickit veu la cara de Déu» es va estrenar a Berlín el 2010. No té volgudament una ambientació urbana concreta. Posem, doncs, que s’està parlant d’una parella que viu en una ciutat europea com Barcelona (Lluna Pindado i Óscar Jarque) i una altra parella que torna d’una etapa d’oenagé de metges sense fronteres a l’Àfrica (Núria Cuyàs i Xavier Frau). Són quatre vells amics de facultat. Tots quatre tenen al voltant dels 36 anys —edat biològicament delicada que marca en qualsevol parella un abans i un després— i per això hi ha també en l’aire l’existència de dues criatures com a personatges infantils absents: la petita Kathie, filla de la parella que no s’ha mogut del seu espai de confort urbà, i l’Annie, una nena africana, malalta, que la parella sense fronteres havia pràcticament acollit en la seva estada a l’Àfrica i de la qual ara ja no en saben, ni en sabrem tampoc, bo i res.

Des del primer moment —tot passa en un sopar d’amics que escenogràficament només té quatre tamborets, algunes copes i un parell d’ampolles de xampany i de vi—, els espectadors intueixen que el temps de separació, més de cinc anys, ha marcat una barrera entre les dues parelles. El passat juvenil i idealista ha quedat enrere i cadascuna ha optat per un estil de vida totalment oposat. Potser el pretès confort de la societat benestant de la parella urbana no és tan confortable com sembla i potser la missió humanitària de la parella vinguda de l’Àfrica no és tampoc tan humanitària com sembla.

A poc a poc, les dues criatures absents es converteixen en la simbologia del rerefons del conflicte. I en la simbologia també del fracàs contemporani d’Occident —hereu del vell colonialisme— sobre l’anomenat Tercer Món. I aquí és on juga de ple la posada en escena: dues nines, una d’artesanal africana, i una altra d’industrial occidental, la representació del que serien les petites Annie i Kathie.

Amb aquest recurs de titelles —si se’m permet l’expressió— dins de l’obra, hi ha escenes fugaces en què l’actriu Lluna Pindado (la mare de la parella urbana) posa veu a les dues nines en un diàleg infantil. I amb un altre recurs que vol convertir el mungtatge en una mena de miniòpera de cambra, la direcció de Moisès Maicas i l’aportació musical d’Ivan Prades i Sheila Garcia fan que les aptituds vocals que coincideixen en els quatre intèrprets permetin la introducció de breus intervencions de veu que remarquen, amb només un xiscle o un espinguet, allò que en un convencional recitatiu de text es podria convertir en una veu alçada i una discussió violenta, com de fet ho insinua el gec de bufetades que es propinen de valent, i sense cap fals efecte de so, les actrius Lluna Pindado i Núria Cuyàs, les dues protagonistes del quartet. (…)