Quantes vegades ens creuem pel carrer amb gent d’un
altre món (indigents, en diem, sovint, no sé si amb respecte, diplomàcia o què
collons…) i mirem cap a un altre costat? (…)

Òscar Muñoz ens crida des de darrere uns
contenidors, al carrer. “Companys!” Ja no té feina, no en vol saber res dels
qui donen feina. Vesteix com qualsevol altre: pantalons trencats, barret de
llana, barba poblada, dessuadora amb caputxa i, es clar, la seva pell fosca, el
seu pel i els seus ulls negres, molt negres (“la pinta aquesta que em deixa fet
una merda quan em veig en un mirall!”). (…)

La proposta del director Roberto Romei és atrevida
i valenta. Assistir al monòleg en ple carrer és fer-lo en el lloc dels fets. No
hi ha decorats. L’escenografia és el contenidor, és el portal de la casa del
davant, és el guiri que passa pel mig sense entendre res i aixeca el dit: fuck you!