Benard-Marie Koltès
és un autor que em desconcerta, de vegades em sembla sublim i tot seguit crec
que no val el pes de les magnífiques paraules amb les quals jo mateix l’exalto.
Ben segur que en Julio Manrique això m’ho discutiria de valent, perquè en poc temps,
i des que és director del Romea, Bernard-Marie Koltès forma part essencial del
seu imaginari teatral. Per això no és gens extravagant que ara si pugui veure ‘La nit just abans dels boscos’, un text brutal
i estrany que representa l’ànima adolorida de l’autor. M’agrada molt aquest monòleg violent i implacable, però també em desconcerta de forma insòlita. Emperò això deu anar a
sensibilitats i el que jo vull dir és que cal viure aquesta obra sí o sí. No ja
pel text que és magnífic, sinó per l’experiència de la proposta tan física, vivencial
i autèntica de la posada en escena. I sens dubte per aquest actor intens i
formidable, sovint dolgudament outsider, que és l’Òscar Muñoz. És una obra
nocturna i que, com espectadors, forçosament haureu de seguir la figura d’aquest
estranger sense nom des de les dures ombres de la nit urbana. No us deixarà anar, perquè és
una nit definitiva, que li suposa la darrera oportunitat abans de la confusió i
la perdició completa. De fet, només us parlarà, us parlarà una i altra vegada, i
de ben a prop. Buidarà el pap de forma incontenible, us prendrà pel braç com un
company de vida. I ple de neguits, desplegarà idees impensables, somriurà
davant vostre i encara, despietadament, us farà somriure…, potser. No ho sabeu,
però us estima, i la nit que li oferiu amb la vostra presència serà certament la
definitiva. Després, només quedarà la foscor indestriable dels boscos i un
regust a cervesa compartida. Seguiu-lo, seguiu-lo en la nit, sense por, fins on
us porti!