Com és ben sabut, fa ja uns quants anys que Madrid presumeix d’haver-se convertit en la tercera capital mundial del teatre musical, situant-se només per darrere del Broadway novaiorquès i del West End londinenc, els cims del gènere  ara per ara insuperables. I , encara que a moltes persones ens dolgui d’allò més tenir que reconèixer-ho, cal assumir que Madrid té tot el dret a mostrar-se orgullosa en aquest sentit.

Es podrà discutir tant com es vulgui el model que s’ha seguit per tal d’arribar a ocupar tan privilegiat lloc i si aquest lloc dóna o no dret a situar-se en el pòdium. Però el que no admet discussió és que la cartellera madrilenya vessa de teatre musical des de fa ja força temps.

I si això desperta l’enveja barcelonina d’aquest sector del món de l’espectacle, està més que justificat. Especialment, si tirem mà de l’hemeroteca. I recordem que fa unes quantes dècades ,en aquells temps en els quals , després de la rutilantment reeixida primera navegació del vaixell de “Mar i Cel” , mentre Stephen Sondheim visitava el Poliorama i quedava embadalit davant el muntatge dirigit per Mario Gas del seu “Sweeney Todd”, Calixto Bieto es posava també sondheimià amb “Company”, al Versus debutava triomfalment una jove companyia anomenada El Musical més  Petit i Ricard Reguant importava des de Londres l’estupenda “Germans de Sang” ( tot plegat, una mica abans que el Liceu de Joan Matabosch programés una sèrie de memorables concerts protagonitzats per grans llegendes anglosaxones del gènere) , es va crear a la nostra escena un il·lusionant miratge.

Per uns breus moments, el miratge , reflectit a la premsa de l’època, va arribar a fer-nos creure que Barcelona es podia convertir en , com a mínim, la ciutat de referència del sud d’Europa pels amants del musical. Però si llavors el miratge no va acabar de fer-se realitat, ara estem en condicions de tornar a il·lusionar-nos.

Com sabeu, el Grec porta ja un grapat d’edicions dedicant-li una nit en especial al teatre musical .I la d’enguany, coproduïda  mà a mà pel festival , per la companyia Indi Gest que tant de suc ha sabut extreure-li sempre a les paraules i que aquest cop s’ha posat també a jugar amb les lletres que acompanyen a les músiques, i per la Banda Municipal de Barcelona, ens ha portat la millor de les noticies.

Gaudiu dels últims espectacles programats a l’aire lliure del Teatre Grec, perquè ben aviat aquest teatre en el qual et podia tocar patir si el cel estava massa ennuvolat ( la prova la vam tenir la mateixa nit en la qual es va programar aquest espectacle, tot i que per sort la cosa va quedar en quatre gotes de res i uns llunyans llampecs) , es convertirà en un espai cobert per una gran cúpula: riu-te tu del nou Camps Nou!

I és que aquest espai es transformarà  en allò que tampoc no va poder ser quan es va intentar convertir el ben proper Palau d’Esports en un palau del teatre musical batejat amb el nom de Barcelona Teatre Musical . Per cert, i dit sigui de pas : aquest espai, com tants altres espais malbaratats de la nostra ciutat, porta ja massa temps agonitzant des de la seva buidor, tot sent objecte d’avant projectes que mai no arriben a assolir ni la categoria de projectes.

Però no ens posem tristos i enfadats , i gaudim com cal d’un moment d’alegria col·lectiva situat al nivell dels nostres millors dies olímpics: entre músics , intèrprets i convidats especials, s’han reunit a l’escenari del Teatre Grec gairebé un centenar de persones , totes elles disposades a celebrar la bona noticia : gracies a l’aliança entres les dues grans B ( la B de Broadway i la B de Barcelona) ara sí que sí que la capital catalana cada dia menys catalana, podrà fer que tot allò relacionat amb el teatre musical que ha passat a Madrid en aquests darrers anys , quedi en res.

Això sí: aquesta mena d’aliances requereixen també certes submissions. Si fas un tracte amb els que en saben més d’aquest tema i de com fer negoci amb ell, tens que sotmetre’t una mica als seus imperatius categòrics. I deixar per exemple que sigui un director de càstings Made in USA qui seleccioni  qui és i qui no és digne d’encapçalar el repartiment de les macro-produccions que aviat ompliran de gom a gom  aquest  espectacular recinte del qual , al llarg del concert inaugural, s’instal·larà també la primera pedra.

Però és el que passa a les ciutats que acumulen mil·lennis de Història: a la que fas un forat a terra et surten o unes quantes ruïnes que cal preservar, o uns quants ossos humans que cal tractar com si fossin relíquies. Encara sort que,  amb això els nord-americans són més pràctics que nosaltres, i saben com tornar a tapar el forat inoportú i  deixar enterrat en ell tants el vells ossos com els nous ossos de qui hagi tingut la gosadia d’intentar enrederir i boicotejar les obres: al cap i a la fi, The Show Must Go On!!!

Doncs ja teniu aquí resumides les claus de la dramatúrgia que Carles Pedragosa Torres, l’indi gest còmplice d’un Jordi Oriol  Canals encarregat de posar-li ordre a l’acumulació d’artistes, personatges , trames i subtrames que convergeixen  a l’escenari, ha elaborat per a tan gran ocasió. Una dramatúrgia que , com som on som (un fals teatre grec construït fa menys de cent anys que , malgrat la seva tendra edat, fa molta patxoca) , no se n’oblida tampoc de recordar-nos que això de barrejar música, lletra i text , va començar ja a l’antiga Grècia.

I és que el voluntàriament caòtic guió de la proposta vol fer-nos també cinc cèntims sobre els orígens d’un gènere que associem massa sovint al mític Broadway, oblidant-nos d’uns antecedents que venen de molt més lluny, tan temporalment com geogràficament. Tot i que, en aquest  sentit, la lúdica dramatúrgia d’un espectacle en el qual hi caben des dels càstings esbojarrats (tots ells, per cert, oficiats amb un castellà amb accent ianqui) fins a la presència d’un il·lustre directiu del teatre musical broadwayià amb aires ben trumpians, tot passant per l’empenta del més agosarat empresariat teatral català, es perd una mica entre tant excés de referències.

La gresca funciona de forma notablement engrescadora en el seu tram inicial. Però perd una mica el rumb al llarg del seu cos central. I es perd també una mica massa quan, des de la seva gratificant voluntat de fer el gamberro, barreja  amb humor conceptes difícilment barrejaves. Tot i que la broma consisteix també en gran mesura en aprofitar l’avinentesa per fer una mica de didactisme en pla distés , ficar Xavier Cugat, el teatre Kabuki, les operetes d’Offenbach , el Mack de Knife de Brecht i Weill i la Carmen de Bizet en el mateix sac, suposa una mica acabar creant un calaix de sastre un xic massa confús . Tot plegat, mentre, paradoxalment,  se n’oblida de referents tan imprescindibles com ara  ho sónles operetes de Gilbert i Sullivan.

Més encara, quan hi vols encabir també al calaix uns quants apunts còmics sobre la gentrificació, les perversions del capitalisme neoliberal, la maldat depredadora encoberta de patriotisme localista de l’empresariat més nostrat o l’explotació laboral del sector.

Tot plegat dóna lloc, en qualsevol cas, a un a estones irregular però sempre força bo divertiment pel qual et pots trobar des d’una  Paula Malia superant amb èxit el càsting sota la personalitat d’una tal Rita, fins a un Jordi Vidal tan  ben entonat  com sempre, tot passant per un Antoni Comas i una Claudia Schneider que es fan del tot seu el millor fragment de la vetllada: aquell en el qual aquests dos noms tan associats a l’univers creatiu de Carles Santos es posen a interpretar Santos amb tota la iconoclasta rauxa que exigeix ser-li fidel al seu transgressor esperit faller.

Al llarg de la vetllada es van acumulant les bones idees que comparteixen espai amb aquelles altres no del tot ben desenvolupades;  les troballes enginyoses (la versió anglesa de “Mar i cel” (“Sea and Sky”) posem pel cas) amb aquelles un xic forçades ( algunes de les noves lletres afegides als temes clàssics queden ben lluny dels malabarismes lingüístics als qual ens té acostumats Indi Gest).

La limitada coreografia i algun que altre moment desafinat deixen a la vista aquella manca de més assajos que sovint han mostrat ja en altres ocasions  aquests concerts grecs dedicats a l teatre musical. Però el conjunt funciona amb prou gràcia com per garantir l’eficàcia del divertiment. I la direcció musical de José Rafale Pascual-Vilaplana aconsegueix que la Banda Municipal brilli de forma notable: el seu moment “West Side Story” (que ha arribat al Grec pocs dies abans que  el Liceu presenti la versió concert de l’obra dirigida per Gustavo Dudamel i esperada amb gran expectació), n’és una bona prova.