Tants caps tants barrets;  tants peus, tants calçats. Donar el peu, en teatre, és pronunciar la part final d’una rèplica perquè l’altre entri en escena. En una orquestra, seria l’avís de la batuta per arrencar la partitura a l’hora. Donar peu, col·loquialment, és desencadenar una reacció a partir d’un fet. A La nit del músic alt es donen peus de totes menes. En l’habitual deliri teatral dels Indigest permet encetar tants melons com tinguin a l’abast. I en aquest joc (fet amb molt poc temps per la dimensió de l’espectacle) s’ha patit perquè s’han tractat temes que, avui estan molt sensibles i, potser millor s’haurien pogut deixar de banda. Ara, si el que es pretenia era escandalitzar divertidament, calia que anessin escapçant melons saltant-hi a sobre, és clar.  Com Marc Salicrú i els Teatres de Campanya, que fan una denúncia al caos urbanístic finançat per l’Administració que lmpulsa l’Interferència02, també Carles Pedragosa imagina una Barcelona que vol convertir el Teatre Grec en el nou Lincoln Center Xavier Cugat, una mena de Meca del musical a Europa, que s’alinearia amb Broadway i el West End (allò que no ha aconseguit el BTM, ara ho petaria gràcies a la inversió d’un fons voltors americà). Evidentment, una provocació en tota regla. Doncs la peripècia dels Indigest precipita la convenció per fer la primera pedra del nou equipament amb una troballa arqueològica: un peu del músic alt, un personatge mític de la cultura grega, que devia convèncer Sòfocles i Èsquil per incorporar música i dansa a les seves obres. O això és el que volen fer creure els dIndigest, sense manies.

La nit del music alt és alegre divertiment, salpebrat amb la Banda Municipal de Barcelona i un repertori molt variat de composicions (principalment, de la factoria de Broadway, però també se n’hi van incorporar de Jacques Offenbach, de Carles Santos i icones de Mar i cel d’Albert Guinovart interpretades en anglès, per a gaudi dels hipotètics guiris que vindrien en processó al nou equipament). La paròdia de traç gros porta contínues notes al marge, més enllà de les que s’escampen per la partitura de la cinquantena d’intèrprets de la banda, que hi juguen amb ganes. Com si fos un acudit de nacionalitats, entre els ponents hi ha un americà (que declara tenir els drets de tots els jueus i que això es repercutirà en els aranzels de Trump), una soprano (que interpreta el Carmen de Bizet), un alemany (vestit de tirolès), una noia oriental representant del kibuki (“s’equivoca”) i un indi (posseït pel Bollywood més sonat). La convenció es veu creuada per un càsting per triar veus per al teatre comercial en construcció i amb unes excavacions arqueològiques d’on sortirà el peu gegant d’un personatge.

El col·lectiu Indigest, amb Jordi Oriol al capdavant (tot i que el pes d’aquesta producció respira molt més Carles Pedragosa), sempre estira el significat de les paraules i juga als equívocs a partir d’un sarcasme descarnat. Si ho van fer amb Europa bull, ara pugen les tornes amb una aparent convenció que ha de servir per posar la primera pedra al nou emblemàtic escenari. A la broma, Indigest hi acostuma a posar una càrrega existencialista (La mala dicció) per tenir un contrast estrany i garantir una certa reflexió. No és el cas d’aquest divertiment; es troba a faltar una mica més de complexitat.

Si l’escarni a una Barcelona que creix per esdeveniments celebrats (Exposició Universal 1929, Jocs Olímpics) i d’altres que no tant (Fòrum de les Cultures 2004, Copa de Vela 2025…) sempre té suc i és saludable riure’s de les nostres contradiccions, més perillós és fer broma amb els jueus, avui: Si Montjuïc rep el nom perquè era el món dels jueus (allà on els enterraven des del segle X), juga a favor que els principals impulsors dels musicals als Estats Units siguin jueus (d’aquí les contínues bromes que apareixen en molts dels muntatges d’autoparòdia com The producers), també és cert que aquestes picades d’ullet, avui, no permeten la mateixa empatia, arran dels abusos i violacions dels drets humans a territori palestí.

Segons havien explicat, tots els protagonistes es volen atribuir la creació del musical. I la tesi havia de corregir l’eurocentrisme donant validesa al teatre oriental. Probablement, durant els pocs assajos d’una peça plantejada com a irrepetible castell de focs, aquest filó en devia sortir damnificat a favor de la persecució del peu i la pugna entre el president del patronat, Antoni Comas (“Barcelona per als barcelonins” i expulsava el director valencià), així com Clàudia Schneider, interpretant la futura directora del teatre (Leticia Cugat, filla del músic excèntric dels Chihuahues). Si Jordi Vidal és un fix en aquest tipus de petards musicals, va lluir Paula Malia i Robert González en un duet d’amor impossible. Si Indigest ha escenificat amb l’OBC a L’Auditori aquest curs (El mandarí meravellós), també ha sabut congeniar amb la banda, amb un entusiasta José R. Pascual Vilaplana a Teatre Grec.

És coneguda la voluntat que el Teatre Grec tingui una nit de musical, de molt divers format. L’any passat, es va muntar un veritable castell de focs amb La gran nit de Dagoll Dagom. En anteriors edicions, havien estat versions concert de grans hits sobre Stephen Sondheim (2022), un repertori de Swing a Broadway (2018) o la primera presentació de títols com La tienda de los horrores (2019). La nova directora de Grec, Leticia Martín, ha optat per fer un salt mortal, comparable comparable a l’astracanada de Rèquiem for Evita  versió XXL (2023).