Jordi Oriol és infinit amagant jocs de paraules en els seus textos. Aquest cop fins i tot en anglès, o barrejant català i anglès. No els vaig poder captar tots, ja que la visibilitat que tenia no em permetia llegir cap de les dues pantalles on sortia escrit el text. Una per què me la tapava la columna de llums, i l’altra per què era molt lluny i no m’arribava la vista. Malgrat tot vaig riure a cor què vols un munt de vegades. És com un joc al qual en Jordi ens sotmet. Molt divertit. Confesso la meva debilitat per la companyia Indigest, i en particular pels textos de Jordi Oriol. I en aquesta ocasió es van envoltar d’uns boníssims professionals, començant per la Banda Municipal de Barcelona, que a la seva qualitat musical si afegia la seva predisposició escènica per fer qualsevol acció proposada. Genial el moment del director José R. Pascual Vilaplana, cantant, dirigint l’orquestra i posant-se a prova com a actor. I els cantants Antoni Comas, Robert González, Bealia Guerra, Paula Malia, Clàudia Schneider, Jordi Vidal i el Cor ARSinNOVA dirigit per Maria Mauri, fantàstics tots!!

La trama de l’espectacle, trenada per, aparentment, diferents situacions (un càsting, una història arqueològica sense cap ni peus… bé de fet sí que tenia cap i un peu, i la inauguració del fals nou teatre grec) va servir per jugar, per demostrar les boníssimes qualitats dels intèrprets i de la banda, i per deixar anar alguns escarnis per a la plana política, municipal i de país, per seguir denunciant abusos de poder i sexistes, per defensar el català dels països catalans. És clar que sí! Quan es poden dir les coses, s’han de dir.  Tot plegat un intent de jugar amb els orígens del musical, i amb els diferents estils que l’han fet popular: òpera, opereta, teatre musical xinès, teatre musical… Una pseudo classe magistral digna de Les Luthiers.

Un espectacle divertit, fet a mida per a ser un espectacle d’una nit. Amb dramatúrgia de Carles Pedragosa, amb grans dosis d’humor i bones execucions, amb pinzellades dels musicals més famosos (“El rei lleó”, “Els miserables”, “El fantasma de l’òpera”, “West Side Story”, entre molts d’altres). Hilarant el moment “Mar i cel” en anglès, tant per la interpretació dels cantants, no només com a cantants, també com a actors, i també per la diversió de sentir-ho en anglès. Brutal el final amb l’esperit de Carles Santos, on tota la companyia homenatjava un dels creadors més inclassificables, al qual li segueixen les passes Oriol i Pedragosa.

En resum, una nit amb un “alt+control+musical” apte per a tots els públics. Una nit diferent dedicada a aquest gènere, el musical, que tot i tenir molts adeptes, sovint queda menys tingut en les programacions i sobretot en suport institucional.