Xicu Masó fa un doblet virtuós: ell, com a individu que llegeix i frueix, ens presenta la personalitat captivadora de Tonino Guerra i l’obra que ha triat per recitar; i alhora, com a actor, interpreta Il miele, un poema on evoca els seus orígens i que rima amb Amarcord (“Me’n recordo”). I és que Guerra és el guionista italià per excel·lència de l’últim mig segle, que com a tal ha signat films d’Antonioni, De Sica, Fellini, els germans Taviani, Tarkovski, o Angelopoulos, entre d’altres, que va néixer al poblet de Santarcanzal in Romagnolo, prop de Rímini, que els nazis el van deportar a un camp de concentració on alleujava les angoixes dels seus conterranis recitant-los poemes propis i aliens en emilià-romanyol, que va emigrar a Roma on va desenvolupar la seva vida professional, però que va voler tornar al seu poble per morir. Al llarg de l’espectacle entrecreua els dos fronts narratius, l’un de gran proximitat amb l’espectador, l’altre revivint la intensitat poètica del relat de Guerra. Un treball punyent i evocador, on Masó demostra amb una sobrietat radical com es pot arribar a l’ànima sense cap ornament. No li cal: la força del verb de Guerra es trena amb la vivor de la interpretació i prova, com deia Tonino, que “un i un no sempre fan dos: una gota d’aigua més una gota d’aigua fa una gota d’aigua més gran”. Grandesa de Guerra i grandesa de Masó en un monòleg de profunda alenada.