Xicu Masó va estrenar, al 2005, “La mel” al Temporada Alta. No va tenir temps ni oportunitat de donar-li més vida, tot i que ell en vaquedar enamorat. Quan ha tingut oportunitat, ha decidit aixecar-la denou. “La mel” narra oralment els quadres que el guionista de Fellini, Tonino guerra, va escriure en tornar ja gran al seu poble de la infància. El temps zimbreja com les fulles quan cauen a terra. La pressa és relativa. L’acció, també.

Xicu Masó és un mestre en el teatre de les petites coses, de les insignificants (aparentment) converses. De fet, només cal recordar els treballs que faria, més tard, a partir dels contes de Jesús Moncada: “L’aigua” (Sala Muntaner, 2007) i “Mequinensa” (TNC, 2012). Hi ha un punt de nostàlgia al blanc i negre, al passat que ja no tornarà, a l’habilitat d’explicar-se històries increïbles (sovint carregades de la fantasia de la contrada) com ho fan els dramaturgs irlandesos,  habituals dels pubs. A “La mel”, però, els quadres dissenyen un paisatge estàtic, no hi ha, pràcticament acció. La música ajuda a saltar d’un espai a l’altre. I també les intervencions de Xicu Masó com a actor que hi té alguna csa a dir, al racó de la taula, fora d’escenari. Van bé per trencar el ritme però seria molt més agraït si Masó a més de dirigir-se al públic també ho fes a un music que interpretés els temes que evoquen a aquella Romanya italiana…