Una
intensa soledat envolta encara les circumstàncies personals i
l’experiència trans: el gènere disconforme amb el seu sentir no és
només el problema. Es tracta sobretot dels rols que la societat té
assignats a cadascú i que transmet disciplinadament a través de les
generacions. Qualsevol qüestionament suposa una provocació que és
inapel·lablement contestada amb la injúria, una vivència
compartida amb altres col·lectius i a qualsevol edat. Per això el
gran encert de la nova producció de Roberto G. Alonso són les edats
de la vida que representen els quatre actors/ballarins. En els
extrems, destaca com una estrella el més petit de tots: Hugo Real. I
en el contrari, Oriol Genís dibuixa una interpretació
meravellosament perfilada. La dansa més professional queda a càrrec
de Juny Sun, extraordinàriament capacitat però inexpressiu; i Anita
Astrid i Cesar López que representen els pares. En l’edat madura,
trobem el coreògraf de la companyia.

La
necessitat i justícia de la peça, l’homenatge i respecte cap a les
difícils situacions de les persones trans en una societat encara
ofegada de falta de consideració, no ens ha de fer oblidar que es tracta
d’un espectacle. Des d’aquest punt de vista, ofereix un retaule de
quadres, petites escenes, delicades i sensibles, on es van desplegant
algunes d’aquelles dures i nefastes coses per les quals han de passar
molt sovint. La soledat, la immensa i terrible sensació d’estranyesa
davant d’allò que viuen i com reacciona el seu entorn, és sens
dubte el millor que queda explicat en l’obra. Tot acompanyat de la
punyent composició musical i execució en directe d’Àlex Rodríguez
Flaqué. Des d’un punt de vista visual, tan l’escenografia com la
il·luminació acompanyen aquest to de memòria adolorida en què es
converteix molt sovint la identitat de gènere disconforme.

Ara bé:
el discurs és dels anys 80 o anterior. Siguem clars: si tot allò a
què aspirem en ple segle XXI és a reproduir els rols de gèneres,
quan sabem tots plegats que és aquí on rau la bèstia de les
desigualtats, ens equivocaríem. I aquest és l’aspecte més
qüestionable de l’espectacle: com a (auto)biografia o retrat
generacional, crea molta empatia. Com a mirada de futur,
senzillament queda allunyat de les expectatives. Perquè més enllà
de la (re)assignació de cadascú, que sempre i en tots els casos
s’ha de garantir en llibertat i amb tot el suport social, la pregunta
és si això que hem vingut a anomenar masculí i femení té sentit
i cal seguir transmetent-ho a les generacions futures.