Roberto G. Alonso no sap treure tot el suc de l’oportunitat de fer una peça que el reivindiqui com a coreògraf i dramaturg. Tot i comptar amb un equip solvent, a priori, en l’elaboració dels textos, la raó del muntatge es va fent la traveta a ell mateix. Si cal reivindicar la igualtat dels homosexuals davant dels heterosexuals, és desencertat presentar-ho des del ressentiment i des de la sensació de víctima. Perquè, si els pares fa unes dècades, penalitzaven i molt aquesta orientació sexual per desconeixement, ara cal entendre que la realitat no pot ser tant contrària. 

Si la dansa més exhibicionista i extrema va a càrrec de Jun Yi Sun i Roberto G. Alonso es reserva la més íntima, la densoitat la posa la joventut d’Hugo Real i la veterania d’Oriol Genís. Completa el quadre a escena César López (que es presenta com a pare insensible a la identitat del seu fill) i Anita Àstrid, (mare més oberta, sense arribar a frenar els prejudicis del marit). La música d’àlex rodríguez sona en directe, alternant diferents sonoritats del violoncel amb alguna banda sonora per captar la memòria de l’espectador. 

Les diferents edats dels quatre personatges que representen l’homosexualitat (i la dificultat de sentir-se còmode en un cos equivocat) aporten una interessant mirada a les etapes vitals, des de la preadolescència (que es passa de jugar a cotxes a calçar-se les sabates de la mare) a l’adult (que viu amb amargor una sexualitat desaprofitada. Llàstima que la queixa sigui tant agra i no aprofiti la ironia per fer sorna del masclisme més primitiu. Era un material que podia donar molt més recorregut i evitar les contínues queixes de rebuig, estèrils.