La força oculta

Certament, el treball tècnic dels actors és de nota. I la posada en escena, amb un monsó que cau sobre l'escena (i puntualment es desvia cap a platea) és espectacular. El que queda coix és el que s'explica: la trama. Es podria resoldre amb dos monòlegs i un epíleg. La força oculta impacta per la sorpresa i pels efectes però deixa fred, no interpel·la l'espectador. Quina relació pot tenir un ciutadà del segle XXI amb les colònies holandeses a Indonèsia? Si la lluita és de poder polític, entre les famílies autoritàries d'abans i els nous administradors que aporten civilització europea a canvi d'extreure'n matèria primera, el conflicte és menor; si se centra la mirada en la civilització innecessària dels colons als indígenes, és un terreny  interessant però ja molt plantejat històricament a l'escena; si el microscopi s'hagués posat en la lluita entre els esclaus (o plebeus) i els que regenten el Poder (i que se senten superiors) haguessin pogut sorgir espurnes: Fins a quin punt els vilatans es revolten contra els holandesos per mandat dels anteriors caps tribals? Ivo van Hove demostra, això sí, tenir una nòmina d'actors espectaculars (ho ve confirmant des de Tragèdies romanes, al 2013). De saber transmetre una història (no sempre prou controvertida, com sí que passava a The fountainhead) amb una capacitat tècnica de primera divisió, tot i que aparentment, pugui semblar una escena nua, en què l'actor és el valor absolut (com a La voix humaine, de l'any passat)

(...)La força oculta muestra sin pudor todo lo que se esconde detrás del afán civilizador de la cultura occidental, sea cual sea, una sexualidad explícita, el adulterio, la pedofilia, el incesto y todo rociado por una violencia verbal y física al no conseguir imponerse a la partida a los otros. La misma entrada a la sala ya nos hace presagiar parte de lo que está a punto de suceder. Llueve y seguirá lloviendo con mayor o menor intensidad durante toda la obra. No es una sorpresa, ya se anunciaban que caerían 70.000 litros de aigua por sesión. Y la espectacularidad del montaje radica precisamente en ese agua, en como a golpes de mover la pinta adelante y atrás, el Monzón consigue que no podamos apartar la mirada del escenario. Colonos, mestizos, indis, razas y condiciones sociales diferentes se entremezclan. Política, poder, amor, control, pasiones y venganzas que acaban en un poder destructivo contra uno misma y contra los demás. Un sinfín de temas que van más allá de los tópicos y que a pesar de que la dramaturgia no tenga excesivos giros de guión, va desmenuzando poco a poco las sorpresas; sin poder dejar de mantener la atención de los sobretítulos porque el volumen de texto y de descripción de la situación es más elevado que en otras ocasiones, pero esta vez el ritmo dramático lo hace más liviano. Lo único que no ha cambiado con respecto a ocasiones pasadas, y que quizás en esta ocasión se ha accentuado más, el agua y la presencia de humos diversos lo recalca, son la frialdad de las interpretaciones. Sin duda, esta apreciación tiene mucho que ver con las cuestiones culturales mediterráneas, pero el sentimiento de empatía que te despiertan en ciertos momentos algunos personajes quedan frenados en seco, como si de una pared se tratara, por la lejanía de su manera de interpretar, que no es que sea mejor ni peor que la de aquí, sino simplemente es diferente.(...)

Per quart any consecutiu ens visita Ivo van Hove al capdavant del Toneelgroep d’Amsterdam, que s'ha convertit en la companyia de referència del Festival Grec de Ramon Simó. Es tracta, sens dubte, d'un conjunt d'altíssim nivell que confegeix espectacles de gran envergadura, amb una fèrtil barreja de llenguatges escènics, amb uns intèrprets d'excepcional vàlua, i una posada en escena magnificent, esponjosa, fascinant, plena d'estímuls i que elabora un text poderós com el de Louis Couperus (1863-1923). La força oculta (1900) presenta l'inevitable xoc cultural i humà que es produeix entre colonitzadors i colonitzats. L'autor va ser escolaritzat a l'actual Indonèsia, llavors colònia neerlandesa, on el seu avi era Governador General i els seus familiars col·laboraven en l'administració local. Tot el malestar políticocultural es destil·la a La força oculta, que recrea l'ambient d'un Extrem Orient batut pels monsons i pel mar, aspectes que es recreen escènicament amb constants pluges reals que amaren els intèrprets, i amb un oceà filmat que es projecta en els tres costats de l'escenari. Impressionant! Entre tots destaca Halina Reijn, que l'any passat boquejava La veu humana dins d'una gran peixera, i aquí encarna la dona sensual i desinhibida que posa en crisi l'estructura de classe i de poder imperant a la colònia. Música en directe de Harry de Wit, que extreu els sons més suggerents d'estranys instruments de percussió, i d'un piano remullat que acabarà sent devorat pels tèrmits. No s'ho perdin!!!