Certament, el treball tècnic dels actors és de nota. I la posada en escena, amb un monsó que cau sobre l’escena (i puntualment es desvia cap a platea) és espectacular. El que queda coix és el que s’explica: la trama. Es podria resoldre amb dos monòlegs i un epíleg. La força oculta impacta per la sorpresa i pels efectes però deixa fred, no interpel·la l’espectador. 

Quina relació pot tenir un ciutadà del segle XXI amb les colònies holandeses a Indonèsia? Si la lluita és de poder polític, entre les famílies autoritàries d’abans i els nous administradors que aporten civilització europea a canvi d’extreure’n matèria primera, el conflicte és menor; si se centra la mirada en la civilització innecessària dels colons als indígenes, és un terreny  interessant però ja molt plantejat històricament a l’escena; si el microscopi s’hagués posat en la lluita entre els esclaus (o plebeus) i els que regenten el Poder (i que se senten superiors) haguessin pogut sorgir espurnes: Fins a quin punt els vilatans es revolten contra els holandesos per mandat dels anteriors caps tribals? 

Ivo van Hove demostra, això sí, tenir una nòmina d’actors espectaculars (ho ve confirmant des de Tragèdies romanes, al 2013). De saber transmetre una història (no sempre prou controvertida, com sí que passava a The fountainhead) amb una capacitat tècnica de primera divisió, tot i que aparentment, pugui semblar una escena nua, en què l’actor és el valor absolut (com a La voix humaine, de l’any passat)