Israel Galván i el Niño de Elche (com altres dels que intervenen en aquesta producció) són unes bèstis escèniques. Facin el que facin. Galván és capaç de ballar sol i jugar només amb les diferents sonoritats (i aplicant diferents ritmes amb els peus i les mans que piquen a parets, o el seu propi cos a Solo o que se’n riu de l’ortodoxia tirant per terra tots els papers que troba a Fla.co.men. Per la seva banda, el Niño del Elche és un cantaor que deixa que la vena artística el transmuti i ataqui ara amb la guitarra amb la seva voluminosa fisicitat. Un bon exemple és Siete lunas però hi ha un ampli mostrari al Youtube. Elp`roblema d’aquest muntatge és que arriba sense cosir. Encara que els agradi presentar treballs bruts, fingint espontaneïtat, en aquesta peça es nota per les lentes transicions que no arriba cuinat. Arriba cuinant-se, per arribar ben fet al Festival d’Avinyó. I això és un flac favor al Grec Festival que ha confiat en la producció donant-li el valor d’estrena. 

Certament, hi ha imatges divertidament provocadores. Marca de la casa. Com les tarimes desajustades o el ball de l’oliva. També és atrevit evitar el cajón i l’acompanyament musical de guitarra i veu pèr presentar una veu distorsionada, fragmentada o bé la sonoritat que aporta el cor Byzantine Ensemble Polytropon. Hi ha accions de complexa factura construït en un espai fràgil i trencador, que està molt bé. Però que, potser, arriba amb una il·luminació que no es capaç d’encerclar la situació i acaba esquitxant de llum a un franja dels espectadors, barroerament. També sobta les llargues escens en què Galvan només mira, sense ballar. Enmig de l’escena. Tot és despullat però li falta la tensió necessària mperquè una festa domèstica esdevingui, en realitat, un espectacle que atrapi l’espectador. El públic, que va ser en general molt pacient i respectuós, ho va lamentar marxant d’un a un escales amunt de l’Amfiteatre.