Ho diu el mateix Israel: aquest cop, tocava
deixar-se menjar per “la massa” , entenent com a “massa” els artistes que en
altres espectacles seus podien quedar en un segon pla. Aquest cop, li  tocava a ell mateix passar a un segon pla, i
afegir-se a la massa. I li  tocava fer-ho
amb format de festa col·lectiva passada de voltes , d’aquelles en les quals arribat
un determinat punt de gresca tothom sembla anar al seu aire amb aparent
informalitat. Això, encara que la festa comenci amb una esplèndida exhibició gamberra
de la creativitat gens ortodoxa de Galván: el “duende” , a les seves mans – i
més encara, quan se’n va de festa- sembla saludablement  tocat del bolet. Galván realitza una espectacular
entrada al Grec baixant literalment de cul per les seves grades ( no puc ni
vull dir més; cal preservar una mica la sorpresa d’aquesta entrada)  , arrencant els nostres somriures, i
predisposant-nos a gaudir de la festa tant com semblen estar-ho fent ja tant ell
mateix com els seus invitats:  ja
llavors, tots ells donen bones senyals de la seva heterodòxia flamenca arribada
des del més diferents punt cardinals, tan geogràfics com creatius.

Després , i encara com qui diu  sense aixecar el cul de terra, Galván ens fa una
bona demostració del perquè  la paraula
“bailaor” adquireix en el seu cos un significat radicalment diferent al que ha
tingut fins ara. Tot i que fins ara, mai el flamenco desestructurat de Galván ,
se’ns havia presentat tan desestructurat com aquest cop. En qualsevol cas,
passat aquest moment de protagonisme inicial, Galván comença ja ha integrar-se
del tot – i de vegades, a esborrar-se una mica massa- en aquesta “massa”
creativa formada per la resta d’artistes que han decidit anar-se’n de festa amb
ell. Començant, és clar, per aquest “cantaor” capaç de provocar-li un atac de
nervis a qualsevol “cantaor” tradicional que és El Niño de Elche. No ho vaig
poder evitar: quan El Niño es baixa els pantalons per tal de donar-li als seus
“quejíos “ una significació ben escatològica, el cap se me’n va anar ràpidament
cap aquell altre “Quejío” ple de dolor, transcendència  i reivindicació que Salvador Távora ens feia
escoltar la passada setmana amb el retorn del mític primer espectacle de la
companyia La Cuadra. Quin contrast més radical , el d’aquestes dues formes de
“quejíos”, d’altra banda totes dues ben vàlides, cadascuna a la seva manera!
Diria que El Niño de Elche sap com convertir-se sovint en l’altre gran amfitrió
d’una festa en la qual, en qualsevol cas, tothom gaudeix del seu moment de
glòria ( o d’un bon grapat d’ells): mentre , posem pel cas, la veu d’Alia
Sellami amalgama ritmes africans, jazzistics i flamencs formant una mena
d’unitat que no té res a veure amb la tòpica fusió , Ramón Martínez ens
demostra que per ballar de puntetes unes bones botes poden ser més útils que
unes fines sabatilles, i la Uchi passeja la seva humanitat per l’escenari
deixant palès amb bon humor que , tal i com diu Galván , ella ni és “bailaora”
ni és “cntaora”; ella “és tota ball, cant i compàs “.

Però és que el tenen les festes: sovint, quan
tot sembla anar millor que bé i l’alegria s’ha ficat en el cos de tothom,
arriba el punt d’inflexió. El punt en el qual es diria que volem allargar la
festa només per intentar recuperar un altre cop allò que ja ha passat. I
llavors, perdem la noció del temps, sense perdre alhora la sensació que aquest
temps ,està ja de més. Galván i els seus convidats, després del molt eixerit
primer tram de la seva festa, cauen en aquest estirament forçat. Cauen en el
desig d’anar una mica més enllà , de deixar massa en evidència els punts morts
de la gresca, les ganes d’experimentar amb elements i efectes una mica sobrers,
el desig d’insistir en allò que ja ha esgotat la seva capacitat de sorpresa. I
aquí és on , quan estem en una festa, tots comencem a mirall de reüll el
rellotge. I quan  alguns ( un bon grapat,
en el cas d’aquesta proposta), fins i tot opten per recórrer les grades del
Grec en sentit contrari a com ho ha fet el cul de Galván, buscant la sortida
abans que la festa s’acabi. I aquesta, s’acaba amb un retorn de Galván al
protagonisme, mentre el d’Elx juga a posar en perill la seva integritat física
a base de cops entre “cante” i “cante”. En aquest segment final , també hi ha alguna
cosa d’aquella ambigüitat que es produeix quan una festa s’ha acabat, però
ningú té la gosadia dea donar el primer pas per tal d’anar-se’n cap a casa.
Galván torna llavors a exhibir el seu control del “duente” forassenyat i a
capturar les nostres mirades . Però arribat aquest punt,  no pot evitar que també que aquestes mirades estiguin tocades d’un cert cansament.