Un espai net que només ocupen els personatges de La dama de les Camèlies. El seu drama és prou i suficient per atrapar l’espectador durant l’hora i mitja llarga de la funció. El paper protagonista, que interpreta Nausicaa Bonnín, evoluciona del cim a les catacumbes: de lluir presència estirant les espatlles enrere, a anar-se fonent: tot i la seva experiència en la part glamurosa de la vida (i també es pot intuir en la més bèstia), cau ingènua en un miratge: creu que pot disposar d’un amor pur i s’hi entrega. El xicot Armand Duval (interpretat per Albert Prat), sense massa ingressos però amb un amor tendre i que contagia, se sentirà el més afortunat dels humans i, de sobte, sense conèixer el motiu real, passarà a ser-ne un dels més desgraciats. 

L’obra, en el fons, denuncia que la doble moral és més poderosa que l’amor pur en aquell París del segle XIX (i, saltant les distàncies, també es podria dir que en aquesta Barcelona del XXI). Un treball d’actors que, nit rere nit, comprovaran com les aparences són falses i, a sobre, fereixen l’acció més generosa. Bon quadre final en què tothom s’interessa per  la subhasta dels elements fastuosos de Marguerite i només Armand, tot i arribar tard, s’adona de la profunditat del seu amor,que havia volgut oblidar posant temps i espai pel mig. Hermann Bonnín signa una direcció molt clara amb elements festius, i de cruel venjança, com a elements que trenquen el quadre amoròs (que podria caure en cursileria). Potser no calia un desplegament tant ampli de repartiment (hi ha personatges que, en prou feines, esquitxen presència en un parell d’escenes) però alhora és una demostració d’ostentació que sobta en la temporada de crisi (encara) actual però li va bé per a demostrar voluntat d’excès.