Del dramaturg Arnold Wesker (Stepney, Londres, Regne Unit, 1932 – Brighton, Regne Unit, 2016) es deia que pertanyia a la generació dels joves irats, el “Angry Young Man”. Però ell no va acceptar mai aquest qualificatiu. El fet és que, irats o no, amb altres autors com Harold Pinter o John Osborne, van marcar una etapa del teatre anglès eminentment social dels anys cinquanta del segle XX, amb una mirada cap a la classe obrera i crítica amb les classes altes i mitjanes del país.

Centrant-nos en l’obra «La cuina (The Kitchen)», cal recordar que va ser la primera obra de l’autor, escrita el 1957 i estrenada dos anys després, i la més representada del seu catàleg a tot el món. A més, sense deixar de trepitjar el teatre, l’obra ha passat pel cinema amb dues adaptacions, una del 1961, dirigida per James Hill, i una altra, la més recent, aquest mateix any, estrenada a La Berlinale, dirigida per Alonso Ruizpalacios.

«La cuina», en aquesta ocasió una peça inspirada en l’original d’Arnold Wesker i adaptada al teatre per l’actriu Laura Aubert i la companyia Els Pirates Teatre, podria tenir, si es volgués, fins a una trentena d’intèrprets en escena per la varietat de personatges que hi podrien aparèixer. Però Els Pirates Teatre en tenen prou amb cinc intèrprets, tots coneguts de la casa “made in Maldà”, immersos en el seu habitual exercici de fregolisme, multiplicant-se cadascun d’ells en tres personatges, entrant i sortint constantment del que és el seu personatge principal.

Sense estalviar el frenètic inici de l’obra «La cuina», que ja ve de l’original i que s’emporta gairebé deu minuts d’arrencada perquè els espectadors s’impregnin del neguit que hi ha darrere d’un menjador, entre els fogons, el muntatge d’Els Pirates Teatre no en té prou amb el fregolisme —un dels atractius del ritme del muntatge— sinó que hi aporta el gest, el moviment, la coreografia, els números musicals corals, la música original d’Ariadna Cabiró, i el discurs ambientat a la rerebotiga del restaurant que han batejat com a Cuina Minvant, un restaurant del Raval situat al carrer del Carme, basat en la cuina tradicional, engolit ara per la nova Barcelona i a punt de caure en fallida.

«La cuina» d’Els Pirates Teatre representa un microcosmos de la gran Barcelona actual —la primera peça musical ho deixa clar— convertida en la ciutat, no ja dels prodigis —com profetitzava en Mendoza— sinó, com a consol, en la ciutat, a tot estirar, dels somnis, la que reuneix una auca de les inquietuds personals, les esperances i les frustracions del futur, la precarietat laboral, la crisi de l’habitatge, els conflictes acumulats, els egos, les humiliacions, els odis i els amors d’una generació que es troba en la franja de la trentena i la quarantena més exposada que mai a la fragilitat del vaivè del temps que li ha tocat viure. Utilitzant una espècie pròpia del subsòl barceloní, ells mateixos es veuen com un estol de paneroles enmig d’un món estressat.

L’actor Ricard Farré, el xef del Minvant, és el que dóna el tret de sortida al fregolisme que no té aturador durant tota la representació. Primer com a marmitó, després com a xef, més tard com a repartidor… No es queden enrere cap dels altres fregolismes: el de l’actor Bernat Cot, de cuiner artesà a vell propietari del restaurant o repartidor de Glovo; el de l’actriu Laura Pau, filla hereva de la casa a altres papers secundaris de menjador o l’àvia artesana dels pastissos; el de l’actriu Núria Cuyàs, la serenitat entre el desori desfermat dels fogons; o el de l’actriu Laura Aubert, sense pèls a la llengua, aspirant a actriu, enfrontada al xef i el propietari, que amb l’actor Bernat Cot, protagonitzen una de les escenes d’assetjament i humiliació que es cou sovint tant entre els fogons més precaris com entre els fogons més selectes.

Els moments corals musicals —que es fan curts!— fan pensar que l’adaptació de «La cuina» encara hauria pogut explotar més aquesta opció. O potser, amb egoisme d’espectador, un voldria que «La cuina» d’Arnold Wesker s’hagués convertit del tot en un musical de petit format. És especialment una troballa la peça que el quintet interpreta a cappella i amb la percussió de tota mena d’utensilis de la cuina: el tallant, els ganivets, els plats, el bolígraf de prendre notes, el timbre d’avís, les cassoles, les paelles o els fogons.

En un microcosmos com aquest, els utensilis són gaiebé tan protagonistes com els personatges. I, si no, atents al castell de peces que culmina amb una mà artesana al capdamunt fent d’enxaneta. Tot un presagi que, quan descarregui, esclatarà la tempesta.