Els Pirates ha sortit, de nou, del seu Maldà. Metnre al petit escenari del carrer del Pi, els Duo Fácil fan sàtira política (i esportiva) amb Observin aquests fills de puta, la companyia ha iniciat una aventura a la Sala Beckett. Abans,tambéhavien assat algun Nadal a l’Akadèmia (La mascarada) o a l’escenari Brossa (Somni d’una nit d’estiu). Novament, troben en el fregolisme la forma d’expressar una tensió laboral creixent. Aquesta clau, que ja han utilitzat en títols anteriors (Gran Fracaroli) aporta la frescor i espontaneïtat d’una companyia jove, amb més de 20 anys de trajectòria. Laura Aubert torna a fer una adaptació (l’anterior va ser La setena porta a partir de textos de Joan Brossa) en la que s’inclou la composició musical d’Ariadna Cabiró. El repte és traslladar aquell text els anys 50 de Londres a la Barcelona de l’actualitat. Com ja va fer Ferran Utzet a Sopa de pollastre amb ordi (també una peça sobre l’obrerisme i el consumisme, del mateix autor, Arnold Wesker), a l’escena hi apareixen llaunes, envasos i certs però ni un sol aliment. Es juga amb la buidor com a recurs escènic. La relació entre els satèl·lits de la cuina funciona i el públic va descobrint l’univers íntim de cada protagonista, salpebrat per aparicions delirants com les influencers, o un animal indesitjat.
Els Pirates són dels que els agrada que l’escena informal i un punt còmica aixequi polseguera. Ho van provar amb el feminisme de Les feres de Shakespeare al Teatre Condal (2017). I sobretot, amb els seus esbojarrats Balnearis: Identitat, Educació i Poder  (2015), que ben bé serien matèria per a qualsevol, capítol del Polònia de l’època.

Aquests professionals de La cuina treballen entre la necessitat vital de subsistència i també un cert orgull o ambició personal. El capitalisme esclafa les il·lusions i arrasa amb els somnis de qualsevol estament de la cuina. Si Harold Pinter insinuava la crisi laboral a El muntaplats, ara un actor com Ricard Farré passa de ser el xef desenganyat a l’optimista rentaplats en qüestió de segons. O Laura Pau va de maître a especialista en postres, o cambrera. I Bernat Cot, d’un jove cuiner acabat de sortir de l’acadèmia a l’amo que, amargat, es veurà superat per les circumstàncies. Segurament, el paper de segona cuinera (Núria Cuyàs) és una de les bruíxoles amagades a la peça: ella és qui sutenta bona part de les trames i qui evoluciona sense poder corregir el rumb. En aquesta proposta, de fet, es percep un graó més de dramatisme en quadres en què hi ha amors secrets, o la denigració més insultant.
El 2009, la comèdia de Copacabana (dels Ponten Pie) transformava el públic en un grup de comensals que arribaven inesperadament a un Restaurant a punt de tancar. Els cuiners improvisaven amb el poc que els quedava al rebost. Ara, es viu diferent aquesta tensió (que els cuiners perceben però sense intuir la causa definitiva). El muntatge, dirigit per Adrià Aubert, fa que el daltabaix rebenti en el poder de l’amo, que tothom odia (i que la filla confia redreçar, quan ell marxi). Sembla com si la seva incompetència amb el tracte ho sigui també amb el negoci. En realitat, el capitalisme tampoc té compassió amb els caps que empatitzen amb els treballadors. Aquest plat de consomé consumista, té molt bon gust d’entrada, però comporta uns mals de ventre socials que caldria atenuar.