No ens equivoquem pas: sèries com ara l’aclamada( i potser un xic sobrevalorada) “The Bear” o pel·lícules com la no tan coneguda però molt notable “Hierve (Boiling Point)”, filmada en un únic pla seqüència de noranta-dos minuts de durada, ens han transmet recentment una mena de frenesí gastronòmic que potser associem molt a la contemporaneïtat . I , de fet, el protagonisme que ha adquirit tot allò relacionat amb la cuina en aquests darrers anys , nombroses ficcions a banda, ha donat també lloc a un grapat de concursos televisius que no fan altra cosa que remarcar encara més el neguit que es mobilitza al voltant dels fogons i accentuar la seva  projecció mediàtica. Si abans els espais televisius reservats a la cuina es centraven en l’elaboració de receptes amb signatura il·lustre i la capacitat dels espectadors a l’hora de copiar-les i convertir-se en xefs casolans, ara sovint adquireixen la forma de dramàtics “reality show”, més seguits per les tensions personals que s’originen davant olles i paelles, que per les delícies culinàries que puguin proposar.

Però, com us deia i com ens recorda el nou espectacle de la companyia Els Pirates  (un espectacle que aquest cop no s’ha cuinat a la seva seu permanent instal·lada a El Maldà si no a la Sala Beckett) , això de veure en la cuina un microcosmos del món actual, de reflectir el de vegades delirant ritme amb el qual s’ha anat confeccionat el plat del qual tu després gaudeixes tranquil·lament quan t’arriba a taula, i de fer del seu espai una metàfora de la lluita de classes ( si ens posem en pla marxista) i de l’explotació laboral pròpia del capitalisme salvatge  , ve ja de lluny. I així ens ho demostra Laura Aubert, que s’estrena com a autora tot proposant-nos una versió lliure ( o , si ho voleu, una reinvenció)  de l’emblemàtica obra “The Kitchen” que Arnold Wesker va escriure l’any 1957. I  de la qual, curiosament, s’acaba d’estrenar una també completament lliure nova adaptació cinematogràfica , filmada en blanc i negre,  titulada “La cocina” i dirigida pel mexicà Alonso Ruizpalacios .

Wesker, per cert, sabia del que parlava , quan es va posar a escriure aquest text.  Un text ben representatiu d’aquella mena de moviment cultural britànic realista sorgit a les acaballes de la dècada dels anys 50 , conegut precisament amb el nom de “Kitchen sink realism”, i associat a la irrupció d’aquella colla d’autors identificats com els “Angry Young men”. Això, malgrat que Wesker, ell mateix  fill de cuiner comunista  i bon coneixedor de l’ambient de les cuines dels grans hotels en lesquals havia treballat, mai va voler ser considerat com a membre d’aquell irat club. Les cuines domèstiques proletàries eren en qualsevol cas els escenaris habituals on tenien lloc  “Kitchen sink drama” tan notables com ara aquella “Sopa de pollastre amb ordi” recuperada fa pocs anys per Laperla 29 mitjançant un magnífic muntatge dirigit per Ferran Utzet.

Inspirant-se doncs en Wesker i seguint en molts moments  el seu mateix fil argumental tot i reduir notablement tant el número de personatges com el d’intèrprets de l’original (val a dir que el monumental muntatge de l’obra estrenat el 2011 al National de Londres reunia a l’escenari una trentena d’actors i actrius) , Aubert situa la seva embogida cuina en un emblemàtic restaurant del Raval. És a dir , en un  d’aquells locals  que han passat de ser reductes de la tradició amb els seus emblemàtics menús , a convertir-se en tendència i acumular llargues llistes d’espera, abans potser d’acabar convertint-se en quelcom radicalment diferent a allò que havien estat . La Barcelona de l’ara mateix agafa un crític protagonisme des de que sona el primer dels cinc números musicals inclosos al muntatge. I Els Pirates tornen a remarcar potser amb excés aquest localisme, fent que el tema torni a sonar abans que tornem cap a casa, o que  ens disposem sense anar més lluny a sopar a El Menjador de la  Beckett.

Envoltada d’espectadors per les quatre bandes, aquesta cuina disposa de cinc únics  xefs que semblen molts més, perquè als cinc intérprets de l’espectacle  els hi toca desdoblar-se constantment i de vegades a tota velocitat en múltiples personalitats, i no perdre mai de vista la calculada coreografia amb la qual han de moure’s pel bell mig del caos gastronòmic que s’origina aquí dins. Més encara si tenim en compte que aquí dins es cuinen també fent ús gairebé constant de l’humor drames personals, romàntics afers amorosos mig clandestins , rivalitats de tota mena, addiccions un xic desbocades i explotacions laborals patents i/o latents. Tot plegat , mentre sobrevola per damunt dels fogons una espasa de Dàmocles que ho pot enviar tot a fer punyetes .

Els germans Aubert en particular i Els Pirates en general, saben treure-li força bon profit a la situació, tot orquestrant de forma ben correcte aquesta coreografia que, com passava a l’obra de Wesker ( tot i que no sempre hagi passat a  la infinitat de muntatges de la qual ha estat objecte) es realitza sense que cap dels aliments esmentats cobri presència real. Per contra, els estris per cuinar-los són sempre presents, i cal dominar-los prou bé si es vol evitar que les imaginàries viandes pateixin una cocció incorrecte. L’acció estressant està ben plasmada :em pregunto , per cert, si la pirateria  li ha donat una ullada a la ja esmentada sèrie o a alguna de les altres plasmacions fílmiques del desgavell culinari que han arribat a les nostres pantalles; jo diria que sí. El fregolisme interpretatiu funciona de forma molt eficaç, tot i que  alguns dels intèrprets l’assimilin millor que d’altres , i tot i que de vegades ( i això li passa especialment a la mateixa Laura) alguna de les personalitats  adoptades es lliuri un xic massa a l’excés.

El conjunt dóna com a resultat un molt correcte bon espectacle. Però alhora, la dramatúrgia sembla de vegades un xic massa esquemàtica; un xic més atenta a deixar clar l’estereotip representat per cada personatge que a potenciar la seva dimensió com a tal; un escull que Wesker salvava amb nota alta. I potser els interludis musicals resulten en aquest cas una mica impostats; una mica ficats amb calçador. Quelcom  que no impedeix gaudir ni   de l’eficàcia del divertiment que vol funcionar alhora com a denuncia del mal estat en el qual es troben les cuines del sistema (un mal estat que no passaria la prova de foc d’una inspecció social feta a fons), ni de l’eixerit esforç interpretatiu global. I ,tot i les seves irregularitats i limitacions, cal agrair-li també a l’espectacle que rescati de l’oblit  jugant lliurament amb ella una peça fonamental del teatre britànic del segle XX que potser es mereixeria alhora ser reposada amb tots els honors.