La Criatura del Dr.Frankenstein

La mirada desperta de José Sanchis Sinisterra es manté ben viva. Ho demostra el nou joc escènic que acaba d'estrenar a l'Atrium. Col·locar el monstre de Frankenstein en l'àgora en la qual Kafka va convocar un simi per determinar si era humà o no (Informe per a una Acadèmia)  després d'haver rebut una ingent formació, és col·locar la humanitat sota un vidre que deforma, com els dels cafès que dissertava Valle-Inclán. També és cert que la forma teatral d'aquest autor parteix del joc de l'actor en una situació ambigua i transformable. Aquesta clau que potser serveix per a mantenir la interpretació viva, activa, en transformació (els de LAMiniMAL hi van jugar fins al fons: La supervivència de les lluernes; El suïcidi de l'elefant hipotecat; Apocalypse uploaded...) va en contra de l'empatia del públic cap al personatge. Hi pot haver una picada d'ull a l'habilitat de l'intèrpret, però no a les contradiccions del personatge complex. I així, costa deixar-se endur per cap identificació o gir dramàtic (amb l'excepció del gag). Ferran Audí (que hvia fet una dramaturgia de Freaks fa és de 20 anys) és, ara tota una criatura de Frankenstein. No fa els dos metres i mig, però amb unes simples vambes amb alça imposa per la seva constitució... Empenyent la butaca reclama la seva condició d'humà que ha estat reconstruït i reviscolat per l'obsessió del dr. Frankenstein de vèncer a la mort, atribuint-se el do diví de la resurrecció. Aviat és dit. Ara, la immortalitat (el protagonista avisa que té 200 anys de vida) és un requisit que se li atorga al vampir Dràcula, no pas al humanoïde construït per peces que imagina una Mary Shelley en un repte literri proposat per Lord Byron (Mary Fankenstein Shelley). Com ja va fer Robert Lepage en el preciós conte Andersen Project un sol focus aporta en l'inici una il·lusió òptica que sembla donar una profunditat insòlita al nou Atrium. La llum surt d'una de les antigues portes de l'escenari antic. Un efecte que després es remata amb una projecció ambiental que viatja de la sensació de caverna, al mapa de neurones que arriben a connectar i construir la parla. El protagonista lamenta la poca traça i sensibilitat de Frankenstein que l'abandona i es descuida de curar-lo. També de l'escriptora, única acadèmica, per cert, que assisteix a l'assemblea i que tracta sempre adjectivant-la. I és que Sanchis juga a alambinar el text, a donar-li un cert aire barroc amb uns adjectius ditiràmbics, sonors i sucosos de color. En aquesta proesa literària decau la contenció del personatge que diverteix per les seves excentricitats, però que, difícilment es guanyarà el debat sobre si és humà, tot i haver avaluat i demostrat que coneix (encara que potser no compleix a bastament) els 37 atributs de l'humà: des de l'orgull i l'odi, a la culpa. Sanchis es diverteix fent castells sintàctics. El protagonista, pero, convenceria millor des de la contenció, destil·lant el discurs, afinant cada mot i gest. Lloll Bertran va representar una Pigmalió que, amb l'aprenentatge convertia una florista de les Rambles en una distingida senyoreta. Però sigui el simi de Kafka, el Pigmalió de Bernard Shaw o aquest fill sense nom de Shelley tenen una dignitat humana que els hi falta a la societat privilegiada, que els menysté com a éssers a destruir d'una societat convulsa amb l'avançament social i tecnològic. Avui, la discussió és quan es considerarà humà un doble (una altra mena de Golem) dissenyat per IA: De fet, l'Atrium ensenyava un preciós i emocionat registre de Projecte Ingenu i Marc Artigau (Arribaràs i serà de nit) fa ben poques setmanes.

El dramaturg i director teatral valencià José Sanchis Sinisterra (València, 1940) és una de les figures emblemàtiques del teatre català dels últims 40 anys amb fites decisives com la creació del Teatro Fronterizo (1977) o l'embrió de la Sala Beckett (1989). Per als espectadors, Sanchis Sinisterra és l'autor de la inoblidable «¡Ay, Carmela!», entre un catàleg d'obres i escrits que apleguen un considerable nombre de volums. La seva faceta pedagògica ha marcat també algunes generacions d'intèrprets i autors teatrals. Establert a Madrid des del 1997, Sanchis Sinisterra té sovint un peu a Barcelona on ara ha estrenat —a un mes vista de fer 85 anys, el 28 de juny— una de les seves peces encara inèdites —diu que en té tres o quatre més en procés— que s'endinsa en el mite literari de l'escriptora Mary Shelley que als 18 anys, a Cologny, a la riba del llac Léman, en una nit de tempesta i reclusió, va crear el personatge del doctor Frankenstein i la seva Criatura sense nom. És a aquest personatge, a qui Sanchis Sinisterra dedica el monòleg «La Criatura del Dr. Frankenstein» que l'actor i director barceloní Ferran Audí (Barcelona, 1962) interpreta posant-se en l'ànima d'un ésser que aspira a formar part dels éssers humans sense que es vegi estigmatitzat per la seva diferència. La Criatura creada pel doctor Frankenstein es mostra aquí enyoradís, nostàlgic, tocat per la solitud —el seu creador científic no va voler finalment donar-li una parella, com havia fet un altre creador no tan científic amb Adam i Eva, per no fomentar un engendrament monstruós—, una mica ressentit per com el va anar modelant a peces i confessor dels seus crims i admetent que es troba més sol que la Lluna, una clucada d'ullet lingüística que, al llarg del relat d'una hora clavada, deixa també espurnes d'ironia i d'humor que ajuden a fer que la Bèstia acabi sent més Bella del que aparenta i de com l'han definit sense mesura les múltiples versions literàries, les moltes versions cinematogràfiques i les trapelleries televisives. Sanchis Sinisterra no amaga que el seu relat beu de les fonts d'un altre personatge mític que també té, en certa manera les mateixes aspiracions que la Criatura de Frankenstein: es tracta del simi de Kafka que l'autor txec va immortalitzar a «Informe per a una acadèmia». Però també reflecteix la capacitat intel·lectual de la Criatura que no amaga, modestament, que té coneixements del filòsof i historiador grec Plutarc de Queronea. Amb una escena de fons i ambientació negra —només amb algunes projeccions que aporten la ficció del gènere i una massa d'imatges acolorides—, emparat únicament per la feble il·luminació d'una bombeta amb un rudimentari llum de peu i amb el complement d'una senzilla butaca de braços que facilita el moviment, la Criatura de Sanchis Sinisterra —ara ja no toca dir del doctor Frankenstein— s'adreça a un auditori presumptament acadèmic on, entre ells, hi ha també una senyora —potser l'única— molt més acadèmica que tots els altres. L'actor Ferran Audí fa allò que la literatura, després de més de dos-cents anys, no ha fet: humanitzar el monstre i dotar-lo de vida terrenal amb angoixes, pors, il·lusions i desitjos. Amb un discurs net i accessible a tothom, passa de sentir-se “més sol que la Lluna” a admetre, en el fons, el seu escepticisme sobre tot plegat perquè, honorables senyors acadèmics, i també honorable senyora acadèmica, “el peix no sap el que és l'aigua». O dit d'una altra manera, surtin del teatre i vagin-se a casa amb aquesta idea: tots som com peixos gens conscients del que ens envolta i tampoc gens conscients de tota aquesta metafòrica “aigua” que sembla invisible però que acaba perfilant la nostra personalitat. Fosc.