La mirada desperta de José Sanchis Sinisterra es manté ben viva. Ho demostra el nou joc escènic que acaba d’estrenar a l’Atrium. Col·locar el monstre de Frankenstein en l’àgora en la qual Kafka va convocar un simi per determinar si era humà o no (Informe per a una Acadèmia)  després d’haver rebut una ingent formació, és col·locar la humanitat sota un vidre que deforma, com els dels cafès que dissertava Valle-Inclán. També és cert que la forma teatral d’aquest autor parteix del joc de l’actor en una situació ambigua i transformable. Aquesta clau que potser serveix per a mantenir la interpretació viva, activa, en transformació (els de LAMiniMAL hi van jugar fins al fons: La supervivència de les lluernes; El suïcidi de l’elefant hipotecat; Apocalypse uploaded…) va en contra de l’empatia del públic cap al personatge. Hi pot haver una picada d’ull a l’habilitat de l’intèrpret, però no a les contradiccions del personatge complex. I així, costa deixar-se endur per cap identificació o gir dramàtic (amb l’excepció del gag).

Ferran Audí (que hvia fet una dramaturgia de Freaks fa és de 20 anys) és, ara tota una criatura de Frankenstein. No fa els dos metres i mig, però amb unes simples vambes amb alça imposa per la seva constitució… Empenyent la butaca reclama la seva condició d’humà que ha estat reconstruït i reviscolat per l’obsessió del dr. Frankenstein de vèncer a la mort, atribuint-se el do diví de la resurrecció. Aviat és dit. Ara, la immortalitat (el protagonista avisa que té 200 anys de vida) és un requisit que se li atorga al vampir Dràcula, no pas al humanoïde construït per peces que imagina una Mary Shelley en un repte literri proposat per Lord Byron (Mary Fankenstein Shelley).

Com ja va fer Robert Lepage en el preciós conte Andersen Project un sol focus aporta en l’inici una il·lusió òptica que sembla donar una profunditat insòlita al nou Atrium. La llum surt d’una de les antigues portes de l’escenari antic. Un efecte que després es remata amb una projecció ambiental que viatja de la sensació de caverna, al mapa de neurones que arriben a connectar i construir la parla. El protagonista lamenta la poca traça i sensibilitat de Frankenstein que l’abandona i es descuida de curar-lo. També de l’escriptora, única acadèmica, per cert, que assisteix a l’assemblea i que tracta sempre adjectivant-la.

I és que Sanchis juga a alambinar el text, a donar-li un cert aire barroc amb uns adjectius ditiràmbics, sonors i sucosos de color. En aquesta proesa literària decau la contenció del personatge que diverteix per les seves excentricitats, però que, difícilment es guanyarà el debat sobre si és humà, tot i haver avaluat i demostrat que coneix (encara que potser no compleix a bastament) els 37 atributs de l’humà: des de l’orgull i l’odi, a la culpa. Sanchis es diverteix fent castells sintàctics. El protagonista, pero, convenceria millor des de la contenció, destil·lant el discurs, afinant cada mot i gest. Lloll Bertran va representar una Pigmalió que, amb l’aprenentatge convertia una florista de les Rambles en una distingida senyoreta. Però sigui el simi de Kafka, el Pigmalió de Bernard Shaw o aquest fill sense nom de Shelley tenen una dignitat humana que els hi falta a la societat privilegiada, que els menysté com a éssers a destruir d’una societat convulsa amb l’avançament social i tecnològic. Avui, la discussió és quan es considerarà humà un doble (una altra mena de Golem) dissenyat per IA: De fet, l’Atrium ensenyava un preciós i emocionat registre de Projecte Ingenu i Marc Artigau (Arribaràs i serà de nit) fa ben poques setmanes.