El dramaturg i director teatral valencià José Sanchis Sinisterra (València, 1940) és una de les figures emblemàtiques del teatre català dels últims 40 anys amb fites decisives com la creació del Teatro Fronterizo (1977) o l’embrió de la Sala Beckett (1989).

Per als espectadors, Sanchis Sinisterra és l’autor de la inoblidable «¡Ay, Carmela!», entre un catàleg d’obres i escrits que apleguen un considerable nombre de volums. La seva faceta pedagògica ha marcat també algunes generacions d’intèrprets i autors teatrals.

Establert a Madrid des del 1997, Sanchis Sinisterra té sovint un peu a Barcelona on ara ha estrenat —a un mes vista de fer 85 anys, el 28 de juny— una de les seves peces encara inèdites —diu que en té tres o quatre més en procés— que s’endinsa en el mite literari de l’escriptora Mary Shelley que als 18 anys, a Cologny, a la riba del llac Léman, en una nit de tempesta i reclusió, va crear el personatge del doctor Frankenstein i la seva Criatura sense nom.

És a aquest personatge, a qui Sanchis Sinisterra dedica el monòleg «La Criatura del Dr. Frankenstein» que l’actor i director barceloní Ferran Audí (Barcelona, 1962) interpreta posant-se en l’ànima d’un ésser que aspira a formar part dels éssers humans sense que es vegi estigmatitzat per la seva diferència.

La Criatura creada pel doctor Frankenstein es mostra aquí enyoradís, nostàlgic, tocat per la solitud —el seu creador científic no va voler finalment donar-li una parella, com havia fet un altre creador no tan científic amb Adam i Eva, per no fomentar un engendrament monstruós—, una mica ressentit per com el va anar modelant a peces i confessor dels seus crims i admetent que es troba més sol que la Lluna, una clucada d’ullet lingüística que, al llarg del relat d’una hora clavada, deixa també espurnes d’ironia i d’humor que ajuden a fer que la Bèstia acabi sent més Bella del que aparenta i de com l’han definit sense mesura les múltiples versions literàries, les moltes versions cinematogràfiques i les trapelleries televisives.

Sanchis Sinisterra no amaga que el seu relat beu de les fonts d’un altre personatge mític que també té, en certa manera les mateixes aspiracions que la Criatura de Frankenstein: es tracta del simi de Kafka que l’autor txec va immortalitzar a «Informe per a una acadèmia». Però també reflecteix la capacitat intel·lectual de la Criatura que no amaga, modestament, que té coneixements del filòsof i historiador grec Plutarc de Queronea.

Amb una escena de fons i ambientació negra —només amb algunes projeccions que aporten la ficció del gènere i una massa d’imatges acolorides—, emparat únicament per la feble il·luminació d’una bombeta amb un rudimentari llum de peu i amb el complement d’una senzilla butaca de braços que facilita el moviment, la Criatura de Sanchis Sinisterra —ara ja no toca dir del doctor Frankenstein— s’adreça a un auditori presumptament acadèmic on, entre ells, hi ha també una senyora —potser l’única— molt més acadèmica que tots els altres.

L’actor Ferran Audí fa allò que la literatura, després de més de dos-cents anys, no ha fet: humanitzar el monstre i dotar-lo de vida terrenal amb angoixes, pors, il·lusions i desitjos. Amb un discurs net i accessible a tothom, passa de sentir-se “més sol que la Lluna” a admetre, en el fons, el seu escepticisme sobre tot plegat perquè, honorables senyors acadèmics, i també honorable senyora acadèmica, “el peix no sap el que és l’aigua». O dit d’una altra manera, surtin del teatre i vagin-se a casa amb aquesta idea: tots som com peixos gens conscients del que ens envolta i tampoc gens conscients de tota aquesta metafòrica “aigua” que sembla invisible però que acaba perfilant la nostra personalitat. Fosc.