L’èxit de
l’anterior proposta dels Prisamata, Sé de un lugar, va catapultar la
companyia des dels racons més off del teatre de risc a les principals sales del
circuit comercial, una sotragada que ha portat al Teatre Lliure a reprogramar
aquesta nova creació d’Ivan Morales i la seva colla després que ho fes el
Festival Grec primer i més tard el Temporada Alta. Jo mai, així és diu el nou
còctel, continua arrapant anècdotes i paisatges que ens són familiars, encara
que el recorregut poètic i la complexitat dels personatges s’hagi enlairat cap
a noves fronteres d’un itinerari literari i cinematogràfic més marcat.

Uns protagonistes
que travessen o freguen el límit de la bogeria, amb desarrelaments
sentimentals, situacions incòmodes, 
violència en altes dosis i perfum nostàlgic que apunta cap a un confús
passat de boirosa pertorbació. Entre aquest brou de cultiu hem de buscar una
història de retrobaments, amors a contratemps i personatges que es busquen a
ells mateixos dins un món que els incomoda, que s’afronta i viu com una
amenaça. I finalment la música, un recurs que es fa present com a finestra
encarada al somni o al mite, com a via de fugida i fins i tot com a escenografia
ja que aquesta última es compon de l’amenaçant instrumental d’un potent concert
de rock saturat de decibels.

Una proposta
jove, indicada per al jove que ho sigui o se senti. Una companyia carregada
d’energia i talent al servei d’un teatre obert a la barreja de llenguatges i
recursos. Una bafarada d’aire fresc ideal per trencar amb la rutina d’una cartellera
ensopida i convencional.