Prisamata presenta nou espectacle. És molt esperat després de l’èxit (que encara dura) de Sé de un lugar. Respira la mateixa fragància: els continus girs, els punts còmics (aquí molt més amargs), el fil musical (en aquesta ocasió molt més radical)… però el to passa de la comèdia romàntica al thriller més amarg i un punt cínic.

Uns personatges perdedors, que no saben mantenir i disfrutar els puntuals triomfs. Un espai catàrtic, tot i estar en l’absoluta buidor. Una amistat insubornable, quasi com si fos una relació entre germans bessons. Uns secrets dolorosos i amagats (sembla que hi hagi un pacte per passar-los per alt, tapar-los, esborrar-los de la memòria, tot i que retornin en malsons). Aquests són els ingredients de Jo mai, un altre treball que fa un retrat sòrdid d’una generació de joves desubicats, que troben el Nord quan comparteixen música o fan alguna acció constructiva conjunta. La música puja sovint a primer pla amb una reminiscència punk, per moments. Si a Sé de un lugar, Triana era el grup de referència, ara s’és molt més eclèctic: La música casa molt bé amb les emocions i amb la trama. Més del que aparentment pugui semblar. També la llengua salta del català al castellà sense un motiu aparent, segons remogui l’interior de l’actor.

En l’obra, pràcticament, tots els personatges són víctimes i, per molt diverses circumstàncies, botxins. A escena, la companyia fa tot un akelarre per trencar tòpics i prejudicis. El més dèbil desgraciat pot ser violent i l’agressor psicològic o físic de les dones, en realitat, amaga una fragilitat que es trenca, de seguida, en mil bocins. No justifica res, en tot cas, ho qüestiona tot. Bona peça per generar debat després de la funció.