Sí, és possible. La companyia Adhok ho ha demostrat. Es pot tenir un discurs potent i empàtic amb una peça de carrer itinerant. Perquè es treballa amb uns actors amb una forta implicació, que es transmuten amb uns avis de residència que comencen arrossegant els peus i que acabaran fugint de les dietes sense sal i l’aigua insípida. Perquè buscaran (com qui fa una enquesta de feina) una fill que els apadrini i els aculli a casa seva (és ben casual que fa pocs dies, Pavlovsky també es presentés com al progenitor adoptat per la pianista Bárbara Granados a Qué fue de Pavlosky). Que es comprovi una jerarquia dins del grup. Quem finalment, decideixin revoltar-se i acabar amb la vida adormida. Prefereixen arriscarse els últims dies a una voràgine d’aventura. Amb un to insolentment divertit similar a la novel·la L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra.

La companyia Adhok ha estat la triomfadora als carrer de Tàrrega aquesta edició. Perquè han triomfat les tres obres (ben poc habitual que una formació compti amb tres títols a Tàrrega!). L’Envol i Le Nid han estat les altres dues propostes. Perquè han triomfat tant? Perquè treballen un teatre molt pròxim, accessible a a tothom (no només perquè es faci al carrer) amb uns actors que transmeten des d’un drama (que resulta còmic per al públic i, puntualment que els atrapa un gest tendre, que els fa entranyablament fràgils). Perquè les seves accions es desenvolupen constantment, amb una itinerància que vola (fins i tot en les accions d’aquests avis). Una màquina perfecta, que aporta frescor, veritat, humor, i tendresa a mans plenes.