«Islàndia» és una estrella de cinc puntes. Vull dir que pots agafar l’obra per cadascuna de les puntes i treure’n conclusions diferents. Fins i tot es podria estirar cadascuna d’aquestes puntes i construir mitja dotzena d’històries diferents. És una de les característiques de l’escriptura dramàtica de Lluïsa Cunillé (Badalona, 1961), que deixa tantes portes obertes com possibilitats d’interpretació.

Però això no vol dir que «Islàndia» sigui una obra críptica, en tot cas, diria que és una obra misteriosa pel que fa als personatges, perquè tots van apareixent per separat, al llarg de dues hores, en diferents escenes, principalment totes de parella, sense que acabin d’exposar quina és la història personal de cadascun d’ells.

¿Avantatge o desavantatge? Les dues opcions alhora. Avantatge perquè els espectadors poden recrear en el seu imaginari allò que no es diu de cadascun dels individus. Desavantatge perquè els espectadors corren el risc de fer un retrat de cadascun d’ells que no s’ajusti a la intenció de la trama i de l’autora.

En allò que les cinc puntes de l’estrella convergeixen és en el moll de l’os: la crisi financera més important després del 1929 i la caiguda d’una civilització que des d’Islàndia —on va començar a treure lava el volcà de la crisi fa deu anys— va impactar en el centre del món financer que és Nova York i Wall Street i es va expandir per tot el món.

Aquest és el recorregut que fa el jove protagonista de l’obra «Islàndia», l’adolescent de quinze anys que en el fons voldria tornar a ser un dels caiguts empleats de banca de Reikjavik que va a la recerca de la seva mare, a Nova York, movent-se pels baixos fons, el metro, Harlem, el Bronx o la catedral de Sant Patrici.

Una escenografia oberta i sòrdida crea les diferents ambientacions: els túnels del metro, els bancs d’un comboi, les reixes de la gossera, la garita del vigilant de la gossera, la parada d’andròmines d’una dona arruïnada per la crisi, el carretó de hot dogs, els bancs de la catedral de Sant Patrici —i l’ambientació de sentor d’encens que s’escampa per la sala com si els espectadors assistisin a una sessió col·lectiva de fumar marihuana— i un panell lluminós de publicitat del metro. Tot això, després de la caiguda d’un cortinatge blanc que supera una primera escena on l’empleat de banca i una noia de club de nit mantenen una primera conversa enigmàtica que acaba amb l’aparició de sota el llit del jove adolescent i el flaixbac. El misteri, doncs, està servit des del primer moment.

Lluïsa Cunillé va escriure o va començar a escriure «Islàndia» coincidint amb l’esclat de la crisi. Fa deu anys, doncs. Xavier Albertí ha tingut l’oportunitat de fer-ne una lectura i una direcció des de la distància i la fredor que permeten deu anys vista d’una sacsejada com la que encara pateix la societat del segle XXI. Per això l’obra té un caràcter tan universal, intemporal i amb rerefons de tragèdia col·lectiva expressada en la no-història de cadascun dels personatges. Tots són éssers fantasmagòrics que pul·lulen enmig de la desfeta, entre el realisme de la crua experiència de cadascú i la fantasia simbòlica de l’inventor, una capsa blanca on hi ha els plànols i el croquis per patentar d’un presumpte invent que ha d’aconseguir fer ploure i que el metge neuròleg titlla el seu autor d’estafador o d’allò que popularment podríem anomenar bufanúvols.

«Islàndia» és d’aquelles obres que requereixen un repartiment que estigui a l’alçada. A l’alçada del no-plantejament, a l’alçada del no-nus, a l’alçada del no-desenllaç. El jove protagonista, el gairebé debutant Abel Rodríguez, actor de disset anys a punt de complir aquest mateix octubre (havia treballat a «Polseres vermelles») fa d’enllaç amb cadascun dels personatges i Xavier Albertí ha fet que mantingui una representació idònia a la fredor que vol desprendre la història. És el protagonista, sí, però també és l’observador, en un recoregut iniciàtic, com els espectadors, de cadascun dels personatges.

Al seu voltant, tot de pesos pesants de l’escena catalana que enforteixen l’obra: Jordi Oriol (el banquer caigut en desgràcia), Paula Blanco (la noia del club de nit), Oriol Genís (el metge neuròleg), Joan Anguera (l’inventor bufanúvols), Lurdes Barba (la dona arruïnada), Albert Prat (el vigilant de la gossera), Joan Carreras (el venedor de hot dogs arruïnat en el joc i potser el pare del jove protagonista), Albert Pérez (el client de l’americana verda) i Àurea Márquez (la mare del noi en una trobada a la catedral).

És a dir, tornant a l’estrella de cinc puntes, només cal anar estirant el fil de cadascun d’ells i fer amb el seu personatge un cicle dramàtic que es pot posar al costat d’altres cicles d’autors amb etiqueta d’internacionals que reflecteixen la por a les rèpliques de la crisi que assetja els protagonistes del primer quart de segle XXI. (…)