S’equivoca qui pensa que Lluïsa Cunillé fa un retrat de Nova york. Perquè el que denuncia, més enllà de la poma de manhattan és una democràdcia aparentment potent i lliure que s’esmicola per tot arreu. Ho aborda des d’un nen que va ser. Aquell apoderat banquer, desenganyat en veure com ha caigut la seva seguretat amb el primer dubte de la borsa, es refugia en el jove que volia ser cantant d’òpera i opta per marxar a buscar la seva mare. Aquest és un viatge iniciàtic en el que el noi perdrà la innocència, o se’n desinteressarà. és un viatge que  podria recordar El món màgic d’Oz o un grapat d’espectacles de teatre familiar. Evidentment, Cunillé aspira a ferir més endins. A descobrir en cada canvi d’estació de personatge, un nou desengany (com el d’El Petit prìncep, sí) però sense quasi tendresa, si no amb la fredor que regna a Rejkjavik.

Xavier Albertí situa l’obra en un no-lloc vulnerable, inquietant. Però la trama del noi és massa simple i previsible. S’inisiteix fins a l’esgotament en preveure quin serà el proper personatge que es creuarà amb el noi als barris més bruts i perillosos de Nova York. El nen camina, i va sent desposseït de tot. Però no li domina la por, com si tingués un cert aire suïcida similar al d’En la solitud dels camps de cotó. S’atreveix a afrontar-se a les ombres. L’autora, un cop ha superat el teatre de les pauses més pinterià (d’ambigüitat del llenguatge, com a Occisió s’atreveix a furgar bujits en els personatges. Hi ha una remor de fons inquietant que no pretén resoldre, que convida a l’espectador a imaginar-se’l. Però els paisatges són tant tediosos que ni tant sols ni els monstres s’apareixen. El treball dels actors és notable en defensar uns personatges molt enigmàtics, de donar-los-hi una mínima ànima. Però hi ha molts gags que sonen gratuïts, innecessaris (calia que una cambrera despertés l’apoderat que és incapaç d’explicar de manera entenedora les raons de la caiguda de l’econimia islandesa?) 

No seria més eficaç fer un quadre de la determinació islandesa per recuperar el pols de l’economia, deixant al marge als especuladors que van voler fer-se una barba d’or? Cunillé,és cert, sempre es mou en un to fantàstic., També a El carrer Franlklin, tot i jugar amb titulars de diari. O a El bordell. Que s’atrevia a ficcionar personatges si no reals, sí creïbles. És una dramatùrgia, probablement més en la línia de la dramaturgia centreuropea. L’autora traça un paisatge fosc, pantanós i l’única sorpresa és intuir què hi pot haver dins de la caixa blanca que el jove tragina per una joc de caramboles irreals i si es transforma aquest noi en la societat occidental, a mercè de les batzegades de la impunitat de tots tipus de Poders.