Iaia!!

Només entrar a la sala Fènix, la presència d’una àvia en un balancí ens atrapa. La gent s’asseu i la mira, allà, a l’escenari, que representa la seva residència de gent gran. Inquietant i tendra alhora. Poqueta cosa però poderosa. És la iaia de l’Alba Valldaura. I té moltes coses a explicar. L’Alba és creadora, directora, actriu (ho és tot!) d’aquesta obra que va començar com a tesina a l’Institut del Teatre i amb la qual porta cinc anys removent memòries, fent riure i, sobretot, fent pensar i recordar. Tot amb un domini absolut de les ganyotes, dels moviments de les mans, de la respiració de la vella, fruit d’anys de treball de camp durant les visites que l’autora va fer a la seva àvia. La iaia rememora, des de la seva cadira a la residència, entre una bronca a l’Oriol, l’infermer, contínues distraccions per qualsevol cosa i la visita d’una neta, tota la seva vida. El temps de l’escola republicana; el de festejar amb el seu xicot al cinema Arnau; el 1936, any que li hagués agradar recordar sempre com el del seu casament i no com el de la guerra; la dictadura; la transició... Però qui és la Iaia i qui representa? Per una banda, és una figura comuna en les memòries de moltes generacions que ara, ai...!, està desapareixent. Per això l’obra és molt adequada també per a adolescents (paraula que no té per què ser sinònim de ximple, despreocupat o passota). Per l’altra, esdevé un símbol anònim d’una de les dues Espanyes que encara breguen ben entrats al segle XXI. És inevitable aquesta lectura, tot i que la iaia no parla de política, ni n’ha sabut mai. No cal parlar-ne per oferir-nos una lliçó social tan necessària. No és ficar-se en política parlar de la guerra i la dictadura com ho fa aquesta iaia divertida i entranyable, al ritme vertiginós dels andalusos de Jaén, de les picades de matinada, de la fera ferotge, del Maruixiña dels miners asturians o de l’Estaca, que segur que tomba! Ni ho és quan ens fa posar seriosos amb la veu trencada d’Arias Navarro: “Españoles: Franco, [sí, hi va posar un coma!] ha muerto” i, de seguida, recorda que es va obrir el cava a tantes cases. I tampoc cal parlar de política per reivindicar una Catalunya xarnega que, sense remei, paga doble: per roja i per catalana. Ni per denunciar l’odi al pare perquè pegava la seva dona. No és política, és vida, és història pura i dura. El contrapunt ve amb la intervenció de la neta, qui no cal que aparegui en escena perquè ens l’imaginem: “Jo no trepitjo la cuina, iaia, però el llevat de la teva recepta de la coca serà ecològic, no?” Com han canviat els temps! Un dels molts mèrits de l’Alba Valldaura és el desplegament de recursos, que fan la narració dinàmica, oberta, crítica... El teatre de titelles, les cançons, el teatre gestual o la mímica: és sensacional el ‘play-back’ que ens regala d’Escarlata O’Hara en el famós “¡A Dios pongo por testigo de que nunca volveré a pasar hambre!” Aquelles paraules no són gratuïtes: il·lustren a la perfecció l’Espanya de la posguerra, la de la iaia. La narració va i torna. Ens porta del front de la guerra al sopar a la residència; del discurs de la Passionària (trepidant!), a cagar els bolquers; dels bombardejos sobre Barcelona a confondre els seus nets... Un autèntic repte superat amb nota i que, en poc més d’una hora, ens fa riure, ens fa recordar i ens emociona.

L'Alba Valldaura, mare i pare d'aquest projecte alhora, ja em va agradar molt quan la vaig veure al 'Cabaret Victoria' de la mateixa Sala Fènix fa gairebé un any, i no em penso perdre la seva 'Mary Shelley' en el proper espectacle de la sala del Raval.En aquest cas, signa guió i direcció, i si alguna cosa cal destacar és la prodigiosa interpretació del personatge de la Iaia, tan creïble que pot deixar-lo i reprendre'l en qualsevol (i en són uns quants) moment de la representació i en fraccions de segon, ens adonem que és ella, la Iaia, qui ens està parlant. La història és la d'aquesta dona normal i extraordinària alhora, com tantes altres del seu temps, criada a la república, atrapada en una guerra civil i posteriorment en la Barcelona sotmesa pel franquisme. Però no penseu que veurem un relat polític. Tot i no escatimar referències al moment general del país (impagable la interpretació de La Pasionaria), són les petites coses quotidianes d'un ésser anònim les que van dibuixant-nos el context: la seva primera feina, a la fàbrica de cartró, el record de la seva mare aragonesa, com va conèixer al seu Pep, els 4 fills fruit del matrimoni, i com es van veure allunyats mentre ell era a Alcañiz, pres de guerra, escrivint-se cartes, o fugint a l'exili francès...L'Alba es val de tots els recursos possibles per a construir la història: dites populars i d'infants, cançons que li han quedat en el record, divertits moments de teatre d'objectes, d'ombres, disfressant-se en escena amb un simple llençol estès...Tot perquè una octogenària (com a mínim) dona que viu sola a una residencia de la tercera edat ens expliqui,amb el cap ben clar, com va ser la seva vida, i com va trobar el coratge per tirar endavant.Molt recomanable per a tots aquells/es que no han tingut contacte directe o indirecte amb la guerra i el franquisme, i molt especialment per als adolescents i joves. Conèixer la història no només ens ajuda a no repetir-la (que, vistos els temps que corren, em sembla una afirmació rebatible) sinó per a relativitzar tots els mals de què ens queixem. Veure com va tirar endavant una generació sense joventut ni estudis, i amb tot en contra, ens haurà de fer reflexionar.No és estranya la predilecció dels responsables de la Sala Fènix, que la programen per tercer cop.

El comiat dels escenaris de Montserrat Carulla. Amb aquest reclam n’hi ha prou i de sobres per omplir els teatres de Catalunya. Sona gros, però és així. Amb més de 50 anys de trajectòria, Montserrat Carulla és una de les actrius més estimades del país i són molts els qui no es volen perdre l’última oportunitat per gaudir-la en directe. Aquesta cita ineludible que tan positiva és d’una banda, suposa força pressió de l’altra, ja que l’espectacle -escrit i dirigit pel seu fill Roger Peña- ha d’estar a l’altura de les expectatives. El públic vol una dosi altíssima de Carulla, però també exigeix, és clar, un bon argument, actors i posada en escena. En aquest sentit, ‘Iaia’ convenç, però és molt humil. És una comèdia fresca i propera que va més enllà del simple entreteniment -posa damunt de la taula qüestions com l’atur, la depressió i la soledat de la gent gran-, ara bé, sense l’esquer Carulla, queda desinflada. La història rau en un jove que viu amb la seva àvia i inicia una relació amb una noia que acaba de conèixer. Quan van al pis d’ell, l’àvia els enxampa i des d’aquell moment es posarà enmig de la parella enredant la situació per por de quedar-se sola. Aquest és l’argument de fons, però el muntatge descobreix a poc  a poc altres fils conductors que perfilen els personatges i dimensionen la situació. L’humor (a vegades àcid) acaba d’arrodonir l’obra i fa brillar la protagonista, que es presenta com una àvia renegaire, sense pèls a la llengua, enganxada a l’orxata i que flirta pel xat. Malgrat l’evidència de quan la Carulla és o no a escena, i més de dues i tres rèpliques servides en safata, ‘Iaia’ aconsegueix convertir-se en un espectacle idoni perquè l’actriu s’acomiadi amb un vestit a mida i un somriure als llavis i, també, perquè el públic pugui homenatjar-la amb una tempesta d’aplaudiments en reconeixement a tota una vida (i que duri!) entregada a la interpretació.

Monserrat Carulla s'acomiada del Romea amb una peça feta a mida. El seu personatge té les millors rèpliques i la situació insòlitament més divertida. Roger Peña, el seu fill, afirma que va escriure l'obra pensant en ella. I, efectivament, Carulla respira molt bé en aquesta sornegueria un punt cínica, que està de tornada de tot. L'obra planteja un simple "rotllet" que aspira a ser una relació estable entre dos joves. Però, per bé o per mal, aquesta entranyable i descarada iaia sempre està pel mig. La comèdia està servida. Sigui pel galimaties de la parella o pels equívocs i jugades de gat vell de la iaia. Peña va sorprendre l'any passat amb el seu debut d'autor i director d'escena amb Poder absoluto. Evidentment, aquí la situació convida a una comèdia d'embolics, de mitges veritats. Ha volgut posar-hi un pessic d'alzheimer (que, en realitat, dóna validesa al caràcter desinhibit de la iaia) i també un secret soterrat del noi, veritable pedra angular de la peça. Àlex Peña (fill de l'autor i, per tant, nét en vida i en ficció de Carulla) té un difícil paper bipolar, que salta de la festa i la broma, a la preocupació i el plor, el sentiment de culpa li pesa massa. També Vicky Luengo, tot i que la situació l'ajuda més a destapar l'actitud que necessita cada moment. Potser el text insisteix massa en el drama, quan no és imprescindible. O bé, el muntatge hauria de tenir un gir molt més dramàtic si es considerava vital el secret del noi com a motor que desencadena tot plegat. Això sí, una obra molt adequada per al comiat de Montserrat Carulla. Ara, inqüestionablement, l'àvia entranyable del teatre català. I, si no, només calveure la seva salutació, gens inequívoca: puny al cor i  quatre barres al cel. El seu teatre, com la seva humanitat, ens guien.