Entre
l’espectacle teatral i la performance no hi ha una línia divisòria,  sinó un pont que vincula les inquietuds d’un
ampli grup d’artistes que cavalquen sobre l’efímer per arribar de forma directa
i colpidora als seus semblants. Agnès (o Agneus) Mateus és una d’aquestes
artistes que transita sense dificultat per aquest pont, amb una llarga
trajectòria a les espatlles en col·laboració amb altres “heterodoxes” de les
arts en viu. La seva primera “creació/espectacle” –terme que ella mateixa usa
tot fent-ne broma- entraria de ple en els paràmetres de la performance. Si bé
és cert que ens podríem plantejar l’existència d’una línia dramatúrgica a Hostiando a M., aquesta és més un
profund sentit de l’espectacle i del ritme teatral que no pas una voluntat
narrativa. Les múltiples “accions” que es desenvolupen a escena, convenientment
guionitzades, introdueixen els suficients elements d’atzar per dotar
l’espectacle de la immediatesa i la improvisació que el fa vibrar fins sacsejar
l’espectador. Les seves accions escèniques generen potents imatges que colpegen
les nostres retines; així com les trencadisses, trets i cops ens irriten els
timpans. Però per sobre d’això plana un discurs -farcit de dubtes i d’algunes
certeses- clar, compromès i, sobretot, sincer. Un discurs honest que se’ns
serveix volgudament fragmentat per a que podem reconstruir-lo al nostre antull
amb les capes i gruixos que ens vingui de gust. L’espectacle dóna per això i
per més! No és l’espai aquest per parlar del valor alliberador de fer miques
uns quants plats (o tota una vaixella si convé) o de l’elogi de la genollera en
combinació amb unes espectaculars sabates de taló… Agnès Mateus fa poesia
escènica a hòsties i cops de puny. Tan de bo Hostiando a M sigui la primera d’una sèrie de “creacions escèniques”
de tan altíssim nivell!