Agnès Mateus ha debutat en el camp de la creació (que ella ridiculitza sense compassió, i amb encert). Ho fa amb un treball que alterna les imatges d’una violència silenciosa (com la gravació dels ocells, morts a trets) amb el soroll ben present a escena. Plats trencats que s’amaguen a una catifa. Tota una declaració d’intencions. 

També hi ha molt de text en primera persona. Que és sarcàstic i feridor alhora. Ella es declara membre de la societat agenollada tot i que, d’entrada, rebutja el paper de màrtir (per molt que significaria un reconeixement etern a la Terra). Hi ha una pila d’idees que s’amunteguen, es tapen, es desgranen a escena davant la incredulitat de l’audiència. Però aguanta gràcies a la connexió  a la capacitat de suggerir i d’empatitzar amb el públic. Però el discurs final que vol ser incendiari és, en realitat, trampós. Perquè la cita d’el treball us farà lliures, tant lliures com condemnats al consumisme és d’una farsa que, en part, va contra l’honestedat desordenada presentada abans. El tabac us farà lliures? tot i que no ho digui, també s’hi podria considerar amb la seva filosofia incendiària. Perquè fumar és ferir-se. I cal ser lliure per poder ferir, voluntàriament, el cos. 

Agnès Mateus escabetxina tota convenció i món ordenat. és la seva manera de dir que no pensa deixar una vaixella indemne. I que la pistola acabi amb la resta. Mentre les bombetes es fonen dins d’un microones. Apocalipsi de “Tot a 100”.