Hitchcock (la comèdia)

Ingenio a raudales y diversión sana e hilarante, en este alarde de comedia detective-vodevilesca para un actor, una actriz y una puerta. La popular actriz Mónica Pérez (Barcelona, 1971), se estrena como dramaturga con este brillante homenaje a Alfred Hitchcock y sus inolvidables películas. Para ello recurre a un guión muy bien enlazado, en el que un modesto acomodador de cine, lleno de fantasías, se ve animado a concretar sus sueños de ser director de cine por el mismo Alfred Hitchcock.  Su más admirado director, al que solo él puede ver, aparece en la pantalla del cine y le va dando instrucciones.  Isidro, el modesto acomodador, junto a su novia Líli, comenzará a dirigir un corto que deberá presentar en breve a un importante festival de nuevos realizadores. Las peripecias de la pareja para llevar adelante el proyecto son sumamente divertidas. Ella para motivarse se inventa un público imaginario, que solo ella ve. Mónica Pérez, junto al camaleónico actor Jordi Ríos, compañeros en múltiples comicidades televisivas y que ya habían trabajado junto en otra experiencia teatral, se desdoblan en múltiples personajes y consiguen lo imposible, persiguiendo al asesino de a dos calles de aquí.  En la duración habitual de las películas de Hitchcock, noventa minutos, y llevado a pleno ritmo, nos cuentan la accidentada historia de cómo se rodo el corto y asistimos al final a su proyección dentro del festival. Un prodigio de inventiva, de magistral comicidad y empatía por parte de los dos únicos actores, ayudados solo por una puerta, continuos cambios de vestuario y unos magníficos audiovisuales dibujados que les sirven de múltiples escenario. El público no para de reír con la cantidad de situaciones absurdas y de acertados gags que se van sucediendo en el escenario, con el añadido de ir descubriendo fragmentos muy identificativos de los icónicos films de Hitchcock (Con la muerte en los talones, Los pájaros, Frenesí, Psicosis, 39 escalones, Alarma en el expreso, De entre los muertos-Vertido, La ventana indiscreta, Sospecha…).  Homenaje que podría ampliarse al loco humor de los Hermanos Marx y otros grandes cómicos (Woody Allen está claramente homenajeado, La rosa púrpura de El Cairo), que podemos identificar en medio del suspense y los McGuffin (termino inventado por Hitchcock que significa la excusa argumental que motiva a los personajes para el flujo de la historia, pese a que no tiene relevancia…el truco del ilusionista para sorprenderte a cada paso). No se lo pierdan. Ideal para disfrutar en familia. A partir de 12 años se sigue perfectamente la trama.  Resulta necesario presentar a los dos actores?. Los han visto en multiples apariciones en la televisión en los programas Homozapping, Crackòvia, Buenafuente, Polonia y en los últimos capítulos de la serie Lo que se avecina). Señalar que Mónica López se inició con la compañía La Cubana y en el 2002, entró a formar larte del equipo de El Terrat, que dirige Andreu Buenafuente. También interpreto a la infanta Cristina en La familia irreal, formando parte de Dagoll Dagom. Text, [email protected]        

És per riure. Dit planerament. Mònica Pérez s'ha inventat un artilugi que permet ensenyar les dots còmiques d'aquesta parella a escena. Hi ha un tercer personatge (només el poden veure els privilegiats com el protagonista) que és qui l'esperona a fer un curtmetratge d'intriga impossible. És una peça que no pretén mes que entretenir. I això ho fa, fins i tot, aixecant sorolloses riallades en algunes de les seves boutades, d'un humor blanc destenyit (perquè pretenen gravar un curtmetratge de cine negre!). El públic es distreu veient com van assajant, escena a escena, amb els mínims elements possibles. I és la màgia del cinema (i dels chroma) el que fa la resta. Té mèrit que s'atreveixin a repetir tots els quadres (evidentment, molt més resumutas) del dia de la gravació. I venen ganes de veure com s'ha resolt el muntatge. Segurament, Hitchcock deuria ser una gran guionista però sempre s'ha dit que el millor muntador era Orson Welles, que sempre havia d'acabar pel·lícules sense pressupost i escanyant al màxim les possibilitats dels metres gravats.Qui sigui especialista de la filmografia hi trobarà contínues picades d''ullet (Des de La soga, que també va tenir versió teatral, a 39 esglaons, Con a muerte en los talones o Els ocells que els Serrano van entaforar en el seu Birdie). Qui no hi siui, podrà gaudir-ho igualment. A McGuffin hi ha humor de patacada i una intriga molt senzilleta. És la clau per poder riure del patiment dels dos que miren d'afrontar un repte amb la il·lusió dels motivadíssims. La primera direcció escènica de Carlos Latre garanteix molt de rtme. Segurament, un dels detalls més ben trobats (i que és insignificant en la trama) és el joc de vestuari. Una rebequeta posada d'una manera o una altra permet la construcció de tots els personatges femenins. És molt més agraït que el devessall de perruques. Si s'ha de fer un film sense pressupost, posem-hi imaginació! El film, tot i ser de 35 mm, és ambiciós. Aquesta proposta, també. Perquè aspira a despertar un ampli ventall de públic cap al renovat Aquitània Teatre. Molta sort a tots plegats. Tot el teatre fet amb intensitat es mereix el seu públic.