És per riure. Dit planerament. Mònica Pérez s’ha inventat un artilugi que permet ensenyar les dots còmiques d’aquesta parella a escena. Hi ha un tercer personatge (només el poden veure els privilegiats com el protagonista) que és qui l’esperona a fer un curtmetratge d’intriga impossible. És una peça que no pretén mes que entretenir. I això ho fa, fins i tot, aixecant sorolloses riallades en algunes de les seves boutades, d’un humor blanc destenyit (perquè pretenen gravar un curtmetratge de cine negre!). El públic es distreu veient com van assajant, escena a escena, amb els mínims elements possibles. I és la màgia del cinema (i dels chroma) el que fa la resta. Té mèrit que s’atreveixin a repetir tots els quadres (evidentment, molt més resumutas) del dia de la gravació. I venen ganes de veure com s’ha resolt el muntatge. Segurament, Hitchcock deuria ser una gran guionista però sempre s’ha dit que el millor muntador era Orson Welles, que sempre havia d’acabar pel·lícules sense pressupost i escanyant al màxim les possibilitats dels metres gravats.

Qui sigui especialista de la filmografia hi trobarà contínues picades d”ullet (Des de La soga, que també va tenir versió teatral, a 39 esglaons, Con a muerte en los talones o Els ocells que els Serrano van entaforar en el seu Birdie). Qui no hi siui, podrà gaudir-ho igualment. A McGuffin hi ha humor de patacada i una intriga molt senzilleta. És la clau per poder riure del patiment dels dos que miren d’afrontar un repte amb la il·lusió dels motivadíssims. La primera direcció escènica de Carlos Latre garanteix molt de rtme. Segurament, un dels detalls més ben trobats (i que és insignificant en la trama) és el joc de vestuari. Una rebequeta posada d’una manera o una altra permet la construcció de tots els personatges femenins. És molt més agraït que el devessall de perruques. Si s’ha de fer un film sense pressupost, posem-hi imaginació! El film, tot i ser de 35 mm, és ambiciós. Aquesta proposta, també. Perquè aspira a despertar un ampli ventall de públic cap al renovat Aquitània Teatre. Molta sort a tots plegats. Tot el teatre fet amb intensitat es mereix el seu públic.