Què en sabeu de la intersexualitat? Coneixeu a alguna persona hermafrodita? Que es tingui constància, un 1,7% de la població mundial té uns genitals que no encaixen en cap dels dos models socialment acceptats. Això són més de 130 milions de persones, la majoria de les quals viuen la seva condició en silenci, amb por de ser excloses per la seva diferència. De fet, una de les reivindicacions més bàsiques del col·lectiu és tenir facilitats per estar en contacte entre elles, per a descobrir que no estan soles i que la seva experiència és tan vàlida com la de qualsevol. Per tant, hi insisteixo, sabeu del cert si coneixeu a alguna persona intersexual?

Encara que la seva diferència no els suposi cap problema de salut, a les persones hermafrodites se les considera malaltes i se les sotmet des de la infància a cirurgies i tractaments invasius amb greus conseqüències físiques i psicològiques. La companyia Que no salga de aquí, amb Raquel Loscos, Víctor Ramírez Tur i Laura Vila Kremer al capdavant, proposen un espectacle documental que trenca el tabú. D’una banda, donen veu al col·lectiu i de l’altra, ens acosten a la resta a una realitat molt desconeguda.

L’espectacle té dos blocs clarament diferenciats. La primera part ens serveix per situar-nos a cop d’humor i caricatura. Un zàping televisiu ens portarà per uns quants programes passats de volta on riurem de tots els tòpics de la masculinitat, mentre ens fem una idea bàsica del que vol dir que una persona sigui intersexual i del tractament mèdic i social que rep. A partir d’aquí, canvi de registre, arriba el moment de treure’s l’artifici. Sobre l’escenari, una valenta i honesta Laura Vila Kremer ens mira als ulls per explicar-nos la història real del seu diagnòstic.

L’actriu és l’única persona sobre l’escenari, només interactuant en moments puntuals amb la tècnica audiovisual Carme Gomila. Però en realitat, Kremer està molt ben acompanyada. Al seu voltant, les projeccions donaran veu a una horda de persones intersex que expliquen els seus relats de manera constantment integrada en l’acció. El monòleg es converteix així en una conversa plural amb diferents veus i testimonis, gràcies també a tota la feina tècnica. L’escenografia senzilla de Xesca Salvà i Oriol Corral serveix de suport a les projeccions de Gomila i el conjunt genera una càlida sensació d’unió. Al final, en els últims 10 minuts, tots els elements es conjuguen amb un in crescendo molt èpic que fa que en sortim entusiasmats, amb ganes de saber-ne més i d’unir-nos a la causa.

Gràcies, companyia, per fer l’espectacle que no sabíem que necessitàvem. Perquè difondre la veu de les persones que pateixen l’estigma és fonamental per a elles, però també per a la resta. I és que el monstre de la incertesa perd el seu poder quan encenem el llum i el mirem a la cara. Quan parlem i escoltem allò que ha estat invisibilitzat, sense prejudicis i des de la naturalitat d’un món divers. Conèixer i empatitzar és l’única manera de ser totes plegades una mica més lliures.