El Teatre Tantarantana ha acollit durant cinc dies, en el marc del Festival Grec 2022, Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig, del Col·lectiu Que no salga de aquí. Estrenat a Fira Tàrrega i guardonat amb el Premi de la Crítica a Noves Tendències, aquest espectacle, didàctic i necessari, té la rara virtut de reunir humor, denúncia i celebració. Per tot això, hauria de poder veure’s arreu. 

Una veu en off parla de la condició de l’hermafrodita com si ens volgués ensenyar un monstre en una parada de fira. Ens informa que es tracta d’una criatura relativament pacífica, estèril o esterilitzada, i ens prohibeix fer-li fotografies, alimentar-la i llençar-li monedes. Aquesta sèrie d’advertències i recomanacions connecten amb la referència al freak show que ja va fer servir la companyia italiana Motus a MDLSX (2016), inspirada en la monumental novel·la Middlesex de Jeffrey Eugenides (Premi Pulitzer 2003). L’ambigüitat és percebuda com a pertorbadora de l’ordre establert, i per això la societat emet el veredicte de monstruositat envers persones com les que protagonitzen aquesta obra. Als monstres se’ls captura i se’ls envia a la clínica o al circ. Per això, aquest espectacle sobre la intersexualitat comença al circ ‒també el televisiu‒ i passa per l’hospital. Afortunadament, però, acaba amb un cant pletòric a l’autonomia dels cossos i les sexualitats.  

L’escenografia d’Oriol Corral i Xesca Salvà compta amb una sèrie de matalassos que assumeixen diferents funcions: tan aviat serveixen de pedestal per a una peça de museu com de pantalla de projeccions. La dramatúrgia de Raquel Loscos i Víctor Ramírez Tur, també directors de l’espectacle, es remunta fins a mites antics ‒resulta inevitable començar per Ovidi‒ a fi de recalcar que la de l’hermafrodita ‒ un “cos complicat” amb “genitals incomprensibles”‒ és una llegenda molt insistent que reenvia a l’origen no dual de l’espècie humana. Acompanyada en escena per la creadora visual i documentalista Carme Gomila, que realitza un hàbil i precís encaix amb els vídeos, l’actriu Laura Vila Kremer farà tots els papers de l’auca a fi de traslladar-nos les vivències i demandes de les persones intersexuals.

A la primera part de l’espectacle, Vila Kremer assumeix un rol estripat de presentador de diferents seccions o programes televisius de biaix sensacionalista, entre els quals hi ha un repulsiu taller de bricolatge genital, de to demagògic i infantilitzat, i una mena de confessionari dedicat a les noves masculinitats que resulta enormement condescendent: “Són temps difícils. Molta gent transita, flueix, camina pels dos costats de la vorera”. I si en aquest primer bloc l’humor confereix una distància irònica i crua al ‒diguem-ne‒ objecte d’estudi, la segona meitat de la peça se centra en un sobri treball documental, que, lluny d’apuntalar-se sobre reflexions o citacions teòriques, acudeix a testimonis en primera persona que es revelen de gran interès i rellevància.  

Vila Kremer demana llum a platea i explica el seu cas, a partir del moment en què va ser diagnosticada i va començar la seva “gimcana hospitalària”. Però reclama més veus, i aquí és on apareixen, cadascun projectat en un dels matalassos disposats verticalment, els altres testimonis, que han patit també els usos i abusos de la ciència mèdica ‒ cirurgies de reassignació de sexe; tractaments invasius per ordenar el gènere; falsos diagnòstics de tumorització, a fi de forçar el consentiment a determinades intervencions ‒ i s’han decidit a compartir la seva història de silenci, patiment i desinformació. L’actriu interacciona molt oportunament amb els cossos i veus enregistrats, en diàleg amb els quals basteix el seu propi discurs.

Emociona l’orgull amb què Laura Vila Kremer mira la seva comunitat projectada i s’hi emmiralla. La performer i el cor documental desobeeixen la consigna del silenci i surten de l’habitació fosca on han estat relegats durant tant de temps. Entonant una lloa a l’elasticitat identitària i a la deserció de categories estanques, proclamen ser “bèsties poderoses”, “un grup dissident desorganitzat”, “una horda d’hermafrodites a cavall que hackeja l’estructura binària del món”. I, al costat de les autoafirmacions explosives amb què aquesta empoderad(or)a primera persona del plural pal·lia el seu anterior dèficit d’existència, hi ha també l’alegria de poder enumerar diferents fites i motius per a l’esperança, assoliments en matèria de drets i visibilitat. L’espectacle acaba amb un crescendo emocional, una celebració mobilitzadora que, d’una banda, reivindica l’orgull intersex i, de l’altra, desafia el conjunt de la societat a atrevir-se a desitjar lliurement i sense por. 

Article publicat a Núvol el 15 de juliol de 2022