Àlex Rigola, juga, en certa manera, amb la quàntica: En la seva caixa (ue situa intèrprets i espectadors), els personatges no hi són i sí que hi són, alhora. Els actors treballen com si fos en una sala d’assaig, absorbint la trama i peripècia dels personatges que pot haver imaginat Pasolini (Who is me?), Txèkhov (Ivanov, Vania, La gavina) o Shakespeare (Ofèlia). En aquest cas és Hénrik Ibsen i la seva tormentada Hedda Gabler. Nausica Bonnín executa el paper de tràgic destí, com si la seva maquinació només la dugués a una fi bella i romàntica, però mort en definitiva. No hi ha l’alliberament de Laia Marull, ni la mitomania a favor de l’aura de l’actriu icònica Isabelle Huppert, o la mirada venjativa dels de la Cia La Solitària. Pero Nausicaa, amb Joan (Solé), Pol (López), Miranda (Gas) i Marc (Rodríguez) controlen una tensió a força de pauses, de silencis, de mirades i de molt breus desplaçaments. És com u joc de Cluédo, que manté una intriga. La fórmula de’n Rigola (trapella, converteix la tieta en l’Olivia de’n Popeye) fa que els personatges coneguin en certa manera allò que l’Ibsen els havia decidit amagar. En la deconstrucció de la trama, Rigola compta amb un repartiment generós, obedient amb les regles d’aquesta forma teatral, que explica i apunta a cada espectador, com si fos una diana. El públic és dins i fora de l’escena, doncs, quànticament. Si la tenen a tret en la gira que prepara per la tardor vinent per Catalunya, no badin a entrar-hi.

En aquest espai d’intimitat, amb una llum natural general (i un efecte final) el públic se sent responsable del silenci, de la tensió. Cal escoltar al detall el gest, els desplaçaments i unes rèpliques dites cap endins, psicològicament captivadores que l’agermana amb el format de rodatge. I, per això, el públic se sent privilegiat que ha de vigilar com mai que no vibri cap mòbil, que vigili amb estossegar, que no es remogui massa al banc. Rigola admet que les persones claustrofòbiques poden patir alguna crisi. Però no ho és tant per la sensació de tancament, (el sostre està destapat, a diferència del de Pasolini) com per la seva atenció a no desequilibrar la tensió entre els intèrprets, que es mouen en una estranya naturalitat.

La manipulació de l’òrfena de militar és tòxica. Ella mateixa s’inocula el verí, decidida a matar la seva joventut, a enterrar el Romanticisme i assumir el tedi de la societat establerta. La seva antagònica, l’heroïna, és la Miranda, valenta, voluntariosa, però sense sort; sempre com una segona opció que resultarà la bona. Podria recordar aquella amiga de Nora a Casa de nines, del mateix Ibsen). Ho pot provar en Pol (l’estudiant brillant alcohòlic que revoluciona amb una tesi que pretén millorar èticament la societat) i ho coneixerà, probablement, més tard en Joan (el voluntariós marit que aspira a aconseguir plaça a la universitat). La Nausicaa, quan perd el control surt de l’escena. L’ocell malferit s’escapa per morir. Tràgic destí que atrapa el públic tant per la forma com pel dissortat romanticisme en cru. Una oportunitat de teatre en estat pur, de fusta de pi, sense tractar i amb una felicitat que s’esvaeix pel sostre inexistent.