Veient aquest nou (i reeixit) experiment d’Àlex Rigola, acostumat a donar.li una volta més als clàssics, una volta sempre transgressora, l’espectador tindrà dues sensacions (almenys, això és el que em va passar a mí): la primera, experimental. La segona, el sentiment d’estar assistint a una mena de debat posterior a la representació de l’obra.

En primer lloc, l’experiment. No és nou en Rigola i, ans al contrari, continua sent atractiu. Espai petit com ha fet en altres ocasions, un grupet d’espectadors dins d’una caixa no gaire gran, i per trencar el gel, les instruccions del mateix director: ara més que mai, fora mòbils (tot i així segueixen sonant, ni que sigui la vibració, amb la qual cosa a qui li hagi sonat se li pot caure la cara de vergonya), perquè el silenci és gairebé absolut i només és interromput pel verb. La tos, la carraspera o el moviment poden intoxicar la funció, i per tant es demana més que mai la complicitat del respectable. A canvi, cinc esplèndids actors són gairebé a tocar l’espectador amb una sinergia sempre d’agraïr tan abans, com durant i després de l’obra.

En aquest espai tan intimista, i no sempre del tot còmode, no veurem la inicial Hedda Gabler, de la qual segurament hom ja ha vist en alguna ocasió, sinó una reflexió posterior. Quan sembla que tot ja ha passat, els personatges es reuneixen i, com si fòs en una post-funció o post-partit, o gairebé en una tertúlia de cafè entre amics, reflexionen sobre el que ha passat només una estona abans. Una conversa sobre l’existència humana, la felicitat o infelicitat, la fidelitat, l’avorriment, l’amor, la mort, la destrucció, la feina i les contradiccions femenines de Nausica.

Imagineu.vos, doncs, a vosaltres prenent copes després de l’obra, potser al mateix bar del Lliure, parlant sobre això. Doncs més o menys el mateix. L’aspecte diferencial és que cinc grans actors ens ajuden a entrar en la ment de tots aquests personatges. I entenem, si estem ben atents, les seves reflexions o canvis.

En aquest sentit, un aspecte encara més positiu, del tot recomanable i que vé derivat dels anteriors: aquí no veurem grans accions, ni moviment de cossos; veurem mirades, ulls, boques, riures i plors. I és sumament interessant aturar.se en ells, tenint en compte a més que els actors ho fan tot pausadament, i fixar.se en les expressions de cadascun d’ells, fins i tot dels que no estàn parlant en aquells moments, Veure els ulls de Nausica Bonnin, primer somrients, després vidriososos, experimentant cóm es va transformant la seva expressió quan toca determinats temes; o la de Pol López, o la resta, és un regal pels habitants improvisats d’aquella caixa.

En definitiva, aquesta nova Hedda Gabler és teatre en estat pur, experimental, minimalista si voleu i, per descomptat, un nou encert d’Alex Rigola i companyía.