Si elimines la tarima de l’escenari, els mobles i objectes que solen formar part d’una escenografia, els canvis d’il·luminació que creen atmosferes, la música i els sons que acompanyen les emocions, el vestuari i la caracterització teatral; què et queda? Doncs en el cas de l’adaptació de “Hedda Gabler” d’Àlex Rigola, queda una matèria primera de primera qualitat -un text magistral d’Ibsen intel·ligentment adaptat i uns actors d’altíssim nivell- amb la qual Rigola ha construït una peça fermament acoblada dins d’una caixa de fusta amb capacitat per a 80 espectadors.

El tema de la caixa de fusta no és una excentricitat del creador, sinó un mètode escènic que Rigola ja ha utilitzat amb èxit anteriorment i que reuneix públic i actors dins d’un mateix espai-temps i els agermana. Espectadors i actors estan tan a prop els uns dels altres en aquesta caixa de sis metres d’ample per vuit de llarg, que tots formen part de l’escena. Hi ha uns que tenen un conflicte i altres que els observen, però com qui observa a un germà parlar amb la seva parella i decideix abstenir-se de participar, encara que podria, i hi ha qui ho fa. En la funció a la qual va assistir aquesta cronista, una dona del públic va respondre de manera espontània a una pregunta que va llançar a l’aire un actor, i tot va fluir, ningú es va immutar, com en un sopar amb amics en la qual decideixes entrar en la conversa del teu veí de taula.

Ajuda a crear aquesta intimitat, a més de les petites dimensions de l’espai que comparteixen intèrprets i espectadors, el fet que els actors es nomenin els uns als altres pel seu nom.

Com en esdeveniment familiar, els actors ja estan dins de la caixa quan els convidats comencen a arribar. Esperen que tothom estigui assegut i comencen les presentacions. Joan Solé és el primer que parla i ens presenta a Nausicaa, la dona amb qui s’ha casat i amb la qual acaba de tornar d’una llarga lluna de mel. “No és meravellosa?”, pregunta al públic, o almenys això sembla, perquè sota la llum uniforme que il·lumina la caixa, Joan Solé pot mirar als ulls a tots i cadascun dels espectadors, i ho fa.

Nausicaa Bonnín és Hedda Gabler, un dels grans personatges de la història del teatre, però dins de la caixa de Rigola és senzillament Nausicaa, i és aquí i ara, parlant amb el seu marit amb un somriure trist que denota insatisfacció. Després parla amb la seva amiga Miranda (Miranda Gas) a la qual sostreu amb astúcia detalls sobre la seva relació extramatrimonial amb Pol (Pol López). L’últim a prendre la paraula és Marc (Marc Rodríguez), al qual Joan presenta com “un crack”, abans de tenir una conversa amb la Nausicaa que ens descobreix el quadrilàter tòxic en el qual es mou la protagonista.

Nausicaa, Joan, Mirada, Pol i Marc van donant-se a conèixer davant els convidats de la caixa a través paraules, mirades, silencis carregats de significat i gestos subtils i continguts que no es captarien amb la mateixa intensitat a la llunyania d’un escenari convencional.

El públic està atrapat, seguint aquestes mirades i aquestes paraules amb l’atenció de qui acaba de descobrir per casualitat que la seva germana és desgraciada en el seu matrimoni i té un preocupant instint autodestructiu. Una tensió dramàtica que va ascendint i arriba molt a dalt, demostrant que la fórmula que ha trobat Rigola per oferir “trossos de vida”, i que ell ha batejat com el “Decàleg per una veritat escènica”, funciona.

El to confidencial que utilitzen els personatges és més efectiu en la primera meitat de l’obra, quan estem coneixent als personatges i els seus conflictes, que en la segona, quan esclata el drama, però encara així, el muntatge aconsegueix el que cerca: arribar a l’essència del text d’Ibsen, connectar-lo amb els nostres dies, oferir veritat escènica i mirar amb altres ulls al personatge protagonista. Tota una fita.