Rescatar una tragèdia clàssica d’Eurípides i fugir de les grandiloqüents rèpliques dels déus i de les advertències del cor és un exercici d’alt risc. El dramaturg i director portuguès i actual director del Festival d’Avinyó, Tiago Rodrigues (Cor dels amants), estira una adaptació intel·ligent, tot i que, com en bona part de les posades en escena contemporànies de les òperes de repertori, el vestit no s’acaba d’ajustar al 100%. En comptes d’eludir allò que patina, la necessitat de tancar la tragèdia provoca aquest desajust. Què el Grec hagi tancat amb el debut de la Comédie Française, que s’havia inaugurat amb les cançons de Pomme (Le petit Cirque) és una feliç coincidència, que revela la responsabilitat del festival amb aportar propostes internacionals a l’estiu de Barcelona.

Hècuba narra com aquesta mare es pren la justícia de la mà (o es venja) quan descobreix que el Polimèstor a qui havia confiat el seu fill, la va trair matant-lo i acaparant tot l’or per aquell secret favor. En la posada en escena de Rodrigues (Hécube, pas Hécube), l’acció simula una primera lectura accidentada perquè la protagonista té una trobada amb el fiscal per denunciar la desprotecció del seu fill autista que va patir abusos en la residència pública on estava ingressat. L’actriu no es conforma en què se sentència només en contra de l’abusador, sinó que reclama responsabilitat institucional. Rodrigues se sorprèn d’allò que canten els Amics de les Arts a Apunto Shakespeare.

El to de primera lectura, com la postfunció inicial de Medea’s kinderen (l’altra tragèdia grega d’aquest estiu a Barcelona, dirigida per Milo Rau) li dóna una beneïda clau d’humor i empatia. L’actor que protagonitza el teòric protector (serà el secretari d’Estat a condemnar judicialment) així com el que interpreta Agamèmnon (i que farà de fiscal en la trama paral·lela) tenen una vis còmica que despleguen voltant per la taula i preguntant sobre com serà l’escenografia (i perdent un temps que se li escola a la protagonista per no fer tard davant el fiscal). Hècuba aconsegueix la conxorxa de matar els fills del traïdor i, just després les troianes li fereixin els ulls amb unes agulles fins a deixar-lo cec. El treball dels set intèrprets juga a favor de la peripècia, sota una escultura mig derruïda d’una gossa, l’animal en què Agamèmnon decidirà convertir l’heroïna Hècuba. De l’estàtua, l’actriu protagonista abraça una cama de l’estàtua com si fos el seu fill (Polidor en l’escena i Otis en la vida actual) amb un peu gegant. Casualitats divines que coincideixen amb el peu de La nit del músic més alt? O habilitat dels d’Indigest per fer rodar l’aigua al seu molí?

La protagonista té un to similar de desesperació (tot i que només plori en seu judicial, i no en sigui capaç a l’escena) i ensenya les parts més emocionants quan recorda les estones de conversa complexa amb el seu fill Otis i la lectura d’un conte amb un gos desemparat. També hi ha una translació eficaç entre Agamèmnon i el fiscal (que incitarà a què a través de la premsa es pugui acorralar el polític de torn). Igualment, és cert que és una mirada simplista i massa bonista en favor dels desvalguts contra la impunitat del Poder, aquell que mai s’embruta les mans; que sempre culpa al sistema que dirigeix, però que no se’n sent responsable. El gran problema arriba, sí, en la peripècia judicial: el secretari d’Estat sentirà una picor als ulls fins que comencin a sagnar. De la broma simpàtica (en què s’entén l’adaptació) es passa al rei plorant i maleint els seus ulls cecs. Realment, és un salt que no aguanta prou a l’escena per excessiu. Sobretot, perquè en la seva desesperació cedeix al crit més agònic, aquell que les adaptacions de clàssics proven de fugir-ne. La solució seria fàcil; no caldria arribar al final la tragèdia (i es podria rebaixar la durada que s’apropava als 150 minuts en la primera funció, accidentada per la pluja i els sobretítols que van desaparèixer, cap al tram final).