Vet aquí com, amb pocs dies de diferència, dues de les més sagnants, justicieres i tràgiques  protagonistes del teatre d’Eurípides s’han deixat caure pels escenaris del Festival Grec. I en tots dos casos ho han fet de la mà de dos dels més prestigiosos directors escènics del moment, dotats d’altra banda d’estils creatius ben diferents.

Però coincidents també ,a l’hora d’aconseguir amb resultats esplèndids que les dues protagonistes d’aquelles tragèdies escrites fa a la vora dos-mi-cinc-cents anys, convisquin a l’escenari amb les seves hereves contemporànies, directament inspirades en casos reals que han estat noticia als mitjans de comunicació.

Així doncs, després de l’infanticidi perpetrat per la Medea de Milo Rau a “Medea’s Kinderen” , ara li ha arribat l’hora a l’Hècuba ( i no Hècuba) ) de Tiago Rodrigues, vista per primera vegada ara fa un any al Festival d’Avinyó que ell mateix dirigeix, i interpretada –de forma excelsa , diguem-ho ja d’entrada- per l’il·lustre “troupe” de la Comédie-Française.

La imatge que ens podem fer d’aquesta reina de Troia (es tracta de la segona dona del rei Priam)  destinada a convertir-se en esclava dels vencedors després de la desfeta de la seva ciutat, es mou entre la descripció que d’ella en fa el relat mitològic, els trets amb els quals la dibuixa Homer als seu poema èpic “La Ilíada” i el personatge al voltant del qual  Eurípides construeix una de les seves més aclamades tragèdies.

En el que coincideixen totes les versions, és en remarcar la seva extraordinària fecunditat. Tan extraordinària que  mentre la mitologia, més discreta, li atribueix de forma agosarada però encara creïble dinou criatures, Eurípides,  entrant ja directament en el territori de la inversemblança, puja la xifra fins al mig centenar. Em temo que ni la mare més devota podria recordar el nom de cadascun dels integrants de tan nombrosa prole sense cometre de tant en tant algun que altre lapsus.

I  per cert que, sigui per casualitat o per coincidència dramatúrgica, cinquanta és alhora el nombre màxim de paraules que pot recordar l’Otis, , el fill autista de dotze anys de l’altra Hècuba d’aquesta història , que en realitat no es diu Hècuba si no Nadia. Però que , com és actriu, està assajant precisament el paper d’Hècuba quan es veu immersa en la seva (seva i de l’Otis) tragèdia personal. Val a dir que l’Otis , a banda de recordar aquesta cinquantena de paraules, sap també construir la seva negació: d’aquí  ve  precisament el títol que Tiago li ha posat a l’obra. Això sí :quan l’Otis diu “xocolata”, mai afegeix “xocolata, no”, perquè la xocolata li ve sempre de gust.

En qualsevol cas, i tingués els fills que tingués, a l’acabar la guerra de Troia  a Hècuba , a banda l’adivina Cassandra, només li restaven vius una filla (Polixena)  i un fill (Polidor). I la tragèdia d’Eurípides s’aixeca al voltant de la mort de tots dos. Tot i que la fam de venjança d’Hècuba es centri  especialment en l’assassinat del noi, perquè aquest ha estat conseqüència de la pitjor de les traïcions. La noia ha estat sacrificada als deus , i fins i tot ella mateixa ,  malgrat estimar la vida, ha acabat donant  la seva conformitat al sacrifici. Però el cas del noi, és una altra història.

Per tal de protegir-lo, la mare el va deixar en mans del Polimèstor, el rei de Tràcia , un suposat bon amic a qui Hècuba va fer també depositari d’una gran fortuna, destinada a que pogués  tenir cura del noi fins i tot en les pitjors circumstàncies. Però l’avarícia dissimulada sota amables formes de cortesia acaba conduint Polimèstor al crim. I el criminal llença al mar el cadàver de la víctima, sense poder ni imaginar que aquest, acabarà flotant davant l’aterrida mirada de la mare.

De tot això, i de la venjança tramada per aquesta mare que , després d’arrancar-li els ulls al traïdor li mata els fills que ja no pot veure, n’anem tenint ja noticia al llarg  de la primera escena de l’espectacle de Rodrigues, ubicada  precisament al llarg del primer assaig de l’obra d’Eurípides que es disposen a interpretar la Nadia i la resta d’integrants de la companyia; un primer assaig que Rodrigues guarneix amb aquelles  notes d’humor que sap sempre també integrar als seus muntatges. El que ignorem encara és fins a quin punt el paper que la Nadia està preparant al teatre  acabarà creant intenses connexions amb el paper que ara li tocarà assumir a la vida.

L’Hècuba contemporània que haurà de conviure durant una llarga temporada amb l’Hècuba de l’antiguitat en té només un, de fill. Però de ben segur que el seu amor per aquest nano és comparable a la suma de l’amor que l’altra Hècuba repartia entre els seus  tan nombrosos descendents. I el grau d’atenció que precisa aquesta criatura diagnosticada amb un autisme sever no deixa gairebé espai per a res més, tret del treball com actriu. Per sort ,hi ha institucions regentades per bons professionals en les quals hi pots confiar , perquè la qualitat dels seus serveis està garantida pel mateix  estat que les subvenciona i  que contracta el personal. O potser, la cosa no va ben bé aixì?

Nadia pot deixar l’Otis en mans d’aquestes institucions amb la mateixa confiança amb la qual l’Hècuba va deixar Polidor en mans de Polimèstor. I amb això està ja tot dit, i està ja creat el magnífic vincle dramatúrgic que li dóna forma a la proposta de Rodrigues. La confiança es va ensorrar per complert quan la Nadia va començar a detectar en elf fill signes inequívocs de maltractament  i abús .

I així ens la trobem també  ja a la primera escena del muntatge: paral·lelament a l’inici dels assajos de l’obra que haurà de protagonitzar, s’ha iniciat també la investigació derivada de la denuncia contra el centre presentada per la Nadia.I nosaltres, espectadors privilegiats del drama de totes dues Hècubes , anirem saltant constantment de la  sala d’assaig , a les sales judicials en les qual el fiscal interpretat pel gran Denys Podalydés , un nom emblemàtic de la Comèdie a qui li toca també ficar-se sota la pell d’Agamèmmnon, intenta treure el sinistre entrellat de tot allò que  passava en la denunciada institució, un cop  pares, mares o altres visitants giraven l’esquena.

Cap el final de l’obra d’Eurìpides, és el traïdor Polimèstor qui pronostica que Hècuba està destinada a convertir-se en una gosa rabiosa . I aquesta transformació , encara que es presenti amb diferents formats, està també present també a les altres versions d’aquesta mateixa història. Al cap i a la fi, quan t’han matat tots els fills i ni els reis ni els déus han escoltat com calia els teus plors, potser no queda altra que començar a  bordar i mossegar amb totes les teves forces.  La gegantesca escultura d’una gossa que resta coberta durant gran part de l’espectacle, es converteix en aquest  sentit en l’únic gran element escenogràfic d’un muntatge vestit de negre per complert.

Però la Nadia no vol convertir-se en una gossa. La Nadia (  magnífica Elsa Lepoivre)  no busca venjança , sinó justícia. I reclamar justícia implica alhora iniciar processos que es poden prorrogar anys i més anys i que t’acaben xuclant la vida. I implica escoltar de l’altra banda acusacions i preguntes  ( “Per què va tornar a portar el seu fill al centre un cop intuïts els primers signes de maltractament ?”, posem pel cas) de les quals et defensaràs amb les dents  i les ungles, però que deixaran un pòsit de dolor i potser també de culpa dins teu.

I,alhora , la Nadia sap que només tirant  cap en davant la  denuncia , podran  sortir a la llum els clams preguntes que planteja el text de Rodrigues, i assenyalar com cal el veritable responsable de tot plegat. Darrera o al costat mateix de la mesquinesa que han mostrat aquells professionals del ram que no mereixen ser qualificats com a tals , s’hi troba la negrigència d’un estat que ni destina prou recursos ni prou personal a institucions que haurien de rebre tota la seva atenció: posats a elegir, la Nadia, preferiria veure seguts a la banqueta d’acusats els responsables estatals màxims del desgavell, que els causants materials dels danys patits pel fill. Tot i que també aquests, mereixen laseva bona ració de càstig.

Rodrigues , ajuntant aquestes dues Hècubes ,construeix una potentíssima mostra de teatre polític de debò, d’aquell que defuig la demagògia i la consigna fàcil i sap com ficar el dit a la nafra sense avantposar mai el discurs a la creativitat escènica. Serveixi com a mostra la memorable coreografia amb casc musical incorporat al cap que la companyia realitza davant l’enorme gossa escultòrica mentre sona el potent Soul d’Otis Reding, el llegendari músic de qui ha heretat el nom l’Otis d’aquesta història. O el  sensacional  moment final , durant el qual la Nadia sí es transforma en gossa. Però no pas per llençar lladrucs de ràbia , si no per bordar-li tendrament al seu cadell. Moments com aquests, marquen la grandesa d’un espectacle tan ben armat pel que fa al discurs, com pel quer fa al seu embolcall escènic.