El director portuguès Tiago Rodrigues (Lisboa, Portugal, 1977), actualment director del Festival d’Avinyó, ha tancat les estrenes teatrals del Festival Grec 2025 amb la seva obra «Hécube, pas Hécube», una aproximació al clàssic grec d’Eurípides fusionat amb una qüestió radicalment i dissortadament d’actualitat allà i aquí: el maltractament o l’abús en un centre d’acollida del govern a un infant de 12 anys, diagnosticat d’autisme.

De seguida, el cas del fill d’una actriu de la companyia —la que protagonitza el paper d’Hécuba dins de la ficció que està assajant aquest clàssic— es relaciona amb el recent escàndol de l’anteriorment anomenada aquí la DGAIA catalana i l’abús a una nena acollida al centre.

Són dos casos diferents, com si Tiago Rodrigues no hagués volgut anar més enllà, potser pensant que exageraria en la seva mirada si arribava a parlar d’abús sexual i s’ha limitat a l’agressió física. Per això s’ha quedat en un cas de maltractament que, atenció als matisos lingüístics al llarg de la trama, no vol dir el mateix que mal tracte. Els monitors d’infants d’acollida poden tenir i justificar, diuen, mal tracte, però no poden justificar el maltractament.

L’espectacle «Hécube, pas Hécube» té la virtut de fusionar la tragèdia grega amb el que es pot anomenar també la tragèdia contemporània. Aquest pas d’un espai temporal a un altre es fa només matisat amb un gruix d’il·luminació, més blanca quan es parla del moment actual i més fosca quan es parla de l’Hécuba clàssica. Els personatges o els intèrprets són sempre els mateixos —domina el vestuari negre de tall clàssic— i contrasta l’ambientació sonora amb peces del compositor afroamericà, cantant, guitarrista i pianista rei del soul, Otis Redding, mort d’accident aeri als 26 anys (Dawson, Geòrgia, EUA, 1941 – Lake Monona (accident aeri), Madison, Wisconsin, EUA, 1967), però considerat un dels músics més importants de la música soul.

És així com entre fragments estrictes de l’obra d’Eurípides i els textos de caràcter judicial de la denúncia al govern de l’Estat pel maltractament al fill de l’actriu protagonista, originals de Tiago Rodrigues, encara hi ha opció per esquitxar algunes ràfegues d’ironia sobre el món del teatre, començant per riure’s d’un mateix amb afirmacions com per exemple que potser no tenen obra però tenen una enorme escenografia —una escultura gegant d’una gossa, esclar, damunt d’una mola de pedra que faria enveja al gat d’en Botero— ni que ells diguin que no saben ben bé què hi fa; o que encetin a ritme d’Otis Reeding un ball, diguem que coreogràfic, amb casc de motorista i fil musical —l’adolescent fill de l’actriu amb autisme s’hi capbussava sovint— o que hi hagi la picada d’ullet només fàcil d’endevinar en francès quan diuen que l’adolescent es diu potser Otis per “autisme”, perquè els que encara saben poc o molt francès —llengua veïna— no ignoren que “au” fa “o”.

Si bé la trama contemporània sobre l’adolescent maltractat posa el dit a la nafra, la veritat és que no fa gaire mal perquè, dissortadament, aquesta qüestió social forma part de l’agenda quotidiana d’aquest convuls —una altra vegada un temps convuls— segle XXI. Els assajos fragmentats d’Eurípides —a peu de taula i llibret a la mà— serveixen no tant per representar una part de la tragèdia grega sinó per acabar relacionant el que patien i deien aleshores els grecs amb el que pateixen i diuen ara els ciutadans contemporanis.

I aquest és, en tot cas, l’encert del director i dramaturg Tiago Rodrigues, que s’ha proposat recordar el clàssic però no versionar-lo amb falsa modernor sinó mostrant als espectadors que la història del temps és una roda, com el món, que sempre torna al mateix lloc.

I perquè una proposta així acabi de reblar la festa, la clau és que es pugui escollir el luxe de veure i escoltar en directe els intèrprets de la Comédie-Française amb l’actriu Elsa Lepoivre, en el paper protagonista d’Hécube —actriu també de cinema amb films com «Au bout des doigts» o «Les trois soeurs», o el veterà actor Denis Podalydès, conegut per una extensa filmografia francesa, a més de l’actor Loïc Corbery, un altre dels protagonistes grecs, que queda cec, o l’actriu francesa d’origen camerunès, Séphora Pondi, al costat de l’actor Gaël Kamilindi i l’actriu Élisa Alloula, en papers més secundaris, però tots imprescindibles.

Són personatges grecs i són també el cor. El teatre no sempre té mitjans per augmentar plantilles, denuncia irònicament Tiago Rodrigues en veu dels seus personatges. Però la simbologia ho resol tot, com per exemple, la presència de l’esmentada escultura negra d’una gossa gegant que s’empara en la llegenda que diu que la reina Hécuba va ser finalment convertida en gossa pels déus i va ser enterrada en un indret que encara avui es coneix com la “Tomba de la Gossa”, un indret prop de la costa de l’estret dels Dardanels on les batalles antigues han deixat, si més no, rastre mitològic.

«Hécube, pas Hécube», de Tiago Rodrigues i la Comédie-Française —atenció a aquest “pas” negatiu que té tot el sentit durant l’obra—, es tanca amb un final on Hécube ja és la gossa profetitzada llegendàriament pels déus. Gossa o no, se non è vero, è ben trovato o, com a mínim, si no és veritat, els lladrucs estan ben “bordats”, tot i que també es podria dir —almenys pel que fa a la nit d’estrena entre aplaudiments d’un amfiteatre grec amb moments de xim-xim farcits d’impermeables blancs distribuïts per l’organització—, que tant els lladrucs de l’actriu com la posada en escena de la companyia estan molt ben “brodats”.