La Federació d’Ateneus de Catalunya farà, exceptuant el defintiu retorn de Mar i Cel de Dagoll Dagom i fins que algú no demostri el contrari, la producció més ambiciosa (40) en el centenari de l’Any Guimerà. I és possible una temporada en una sala de Barcelona pel 2025. Això sol ja val per treure’s el barret. Ni TNC, ni Lliure, ni Teatro Clásico, amb tot el seu potencial, han trobat la raó per fer un muntatge potent aquesta temporada. He mort el pop és una paròdia amb un esquitx de cançons que regalimen blues. Lluís-Anton Baulenas ha titulat el seu homenatge parodiant la frase mítica de Manelic en matar l’amo (en Sebastià) a Terra baixa: “He mort el llop” s’ha transformat en “He mort el pop”. I, de la mà de Marc Sambola, en comptes de pop, salta un to allargassat de blues (barret, corbata i ulleres de sol connecta amb els Blues Brothers). Però, de moment, és només un miratge. Veurem si evoluciona.

La peripècia planteja servir els tres finals èpics de Terra baixa, Mar i Cel, i Maria Rosa per fer-ne uns epílegs demolidors. D’humor negre. Aquestes representacions tràgiques, un punt naturalistes (servint-se de modificacions del vestuari genèric i de les tres caixes de transportar focus) trenquen el codi i es fa incongruent. Potser per advertir les claus dramàtiques funcionària millor si els tres personatges fossin estudiosos crítics de Guimerà en una conferència performativa tipus Sergio Blanco (Covid 451) o Ignífuga (Utopia). I després podrien desbarrar sense contemplacions en el postguimeranisme. Com quan els amics de la protagonista de Mar i Cel es queden “sense blanca” per pagar la seva incineració. Fer humor negre de la Blanca és més que un joc de paraules. La peça, tot just estrenada al Teatre de Sarrià, li falta el rodatge perquè la vis còmica dels tres intèrprets, amb recursos diferents, vagin confluint en un to més orgànic entre tots tres.

L’amor tòxic i assassí de Guimerà és caduc? D’entrada sentir que els homes titllin la protagonista de “meva” fa remoure el seient, però també és cert que la violència de gènere (amb un criteri tan peregrí) no afluixa en aquest segle XXI. Guimerà signaria realities a les televisions, com proposa l’agent comercial al centre penitenciari a la Maria Rosa. Possiblement, no li semblaria adequada la ridiculització a l’homosexualitat (tenint en compte la seva discreta i coneguda condició sexual), però aprendria a riure’ns perquè el seu blues, ara, és una paròdia. I si Cyrano pot fer paròdia del seu nas immens, tothom ha de ser prou intel·ligent per saber-se riure de la seva caricatura.