Un esglai. Als espectadors que els agafi despistats, els pot semblar que el gremi del teatre ha entrat en revenja mafiosa i sanguinària. «He mort el pop!», diuen. I els més malpensats ja veuen el pobre Mago Pop trinxat i enviat a l’altre barri.

Doncs, no. No és això. El Mago Pop continua fent les seves trapelleries traient-se, si no conills, sí que milers d’espectadors de la màniga que omplen al Paral·lel amb l’últim «Mar i cel» de Dagoll Dagom, tal com coneixem fins ara Dagoll Dagom. El futur no l’ha vist ningú. I Àngel Guimerà, més enllà del centenari de la seva mort, que s’ha commemorat el 2024, i més enllà de «Mar i cel», continuarà apareixent, ara sí, ara també, de la mà de noves generacions, com ho fa ara mateix en tres sales: «L’aranya», al Teatre Nacional de Catalunya; «Mar i cel», al Teatre Victòria; i aquest «He mort el pop», a la Sala Versus Glòries.

L’espectacle, que forma part del programa de la Federació d’Ateneus de Catalunya i que ha fet una llarga gira per diversos escenaris del país, arriba madur i revisat en alguns aspectes a la sala convencional de Barcelona, seu de la companyia Apunta Teatre que el coprodueix amb El Maldà.

L’escriptor Lluís Anton Baulenas (Barcelona, 1958), novel·lista i traductor, ha acaronat de tant en tant el teatre, menys, segurament, del que ell mateix voldria i del que el sector es mereixeria. I ho ha fet amb aquesta paròdia en clau de comèdia, si es pot dir així, de tres peces emblemàtiques d’Àngel Guimerà: «Mar i cel», «Maria Rosa» i «Terra baixa».

Diria que darrere de la presumpta paròdia tirant a comèdia hi ha també subtilment una voluntat involuntàriament didàctica. Guimerà, autor de capçalera sisplau per força de molts adolescents per exigències dels programes educatius, té l’oportunitat de ser conegut aquí amb píndoles originals d’aquests tres espectacles, amb l’atractiu de l’especulació literària que en fa l’autor i que, amb la mà destra i picaresca del director Marc Vilavella, la suggerent composició musical de Marc Sambola, i la interpretació descarada del trio que formen els actors Antonio del Valle i Bernat Cot i l’actriu Rafaela Rivas, alimenta allò del “què hauria passat si…”

Doncs, això és el que es planteja l’espectacle «He mort el pop»: un Manelic contemporani, vestit i barret elegants, que des de la part alta, on Guimerà el va deixar confinat, fa escapades a la terra baixa, amb ulleres fosques. Manelic viu l’esquizofrènia en què Guimerà el va encasellar, marcat per la mort de l’amo Sebastià i la possessió de la Marta. I això el persegueix.

També hi ha la recuperació del cos ofegat a la mar de la jove Blanca de «Mar i cel», una criatura indecisa que tant va per monja com s’enamora d’un moro, i la irònica cerimònia al crematori del tanatori on la vetllen tres amics que hauran de decidir què fan amb les cendres que els serveixen com si fos una màquina expenedora de begudes.
I encara la Maria Rosa que purga a la garjola l’assassinat del seu assetjador —abans que la violència domèstica s’etiquetés de violència de gènere— i que es resisteix a l’oferta d’un intermediari que li promet ressò mediàtic amb l’explotació del seu cas i que el que aconsegueix és que se li desperti novament el desig de fer sang.

Imaginar quin podria ser el futur d’aquests tres personatges d’Àngel Guimerà (Manelic, Maria Rosa i Blanca), és un exercici de recuperació del patrimoni cultural que, si bé pot sobtar en atrevir-se a anar més enllà del que va anar Guimerà el segle XIX, té el seu referent en la tradició anglosaxona que també ha pouat en l’ànima d’alguns dels personatges més emblemàtics de les tragèdies de William Shakespeare i els ha dotat de noves maneres d’actuar, noves maneres de pensar i noves maneres de tornar a caure en la mateixa pedra, però influïts pels corrents dels nous temps.

Amb una posada en escena minimalista (només tres caixes d’attrezzo i el fosc de la caixa escènica i una acurada il·luminació) els tres intèrprets introdueixen cadascun dels tres clàssics amb els fragments més coneguts de cadascuna de les tres obres i es posen de seguida en la pell del Manelic contemporani, amb la picaresca de l’actor Bernat Cot, que interpreta les peces del compositor Marc Sambola i que fins i tot jugarà amb el nas de Cyrano fent una comparació odiosa amb Guimerà.

Es posen també en la pell de la Blanca i la pell de Maria Rosa, dos personatges femenins que interpreta l’actriu Rafaela Rivas, més dramàticament, amb moments de petit musical, com correspon al clàssic, i sempre amb un vestit blanc immaculat.

I encara es posen en la pell d’algun dels personatges secundaris d’aquestes tres obres, interpretats tant per Bernat Cot com per l’actor Antonio del Valle, que és també qui fa en alguns moments d’introductor de l’obra i la figura d’Àngel Guimerà. Ara ha desaparegut la senyera de les primeres representacions i el retrat de Guimerà ha estat substituït per una projecció al lateral de la caixa escènica.

Contemporanitzar els personatges d’Àngel Guimerà constata la vigència que aquests tenen quan se’ls despulla del seu embolcall d’època i se’ls situa en papers que reflecteixen la modernitat de Guimerà, un guionista del segle XIX que avui ompliria les plataformes com Netflix o Filmin, avançat a denunciar conflictes passionals, excessos de poder i reforçament feminista, tres de les claus que es desprenen d’aquesta comèdia divertidament sanguinària, cuinada en la seva tinta, dominada per l’amor i la mort, i on l’únic que no hi apareix és, precisament, el “pop” que metafòricament promet el títol.