Una de les conseqüències del boom digital que viuen les arts
és la necessitat d’experimentar, de fer proves constants per saber què ens pot
oferir i com podem integrar la tecnologia a la nostra disciplina. En teatre, el
problema és que sovint el discurs teatral,-si n’hi ha-,queda supeditat a la
tecnologia i els audiovisuals acaben esdevenint el leitmotiv de la peça. És el
que succeix a Hakanaï.

Hakanaï és una peça coreogràfica per a una ballarina que es
nou dins d’un cub d’imatges posades en moviment per un intèrpret digital. Una
mena de mapping que pretén simular l’efecte del 3D. Com a Breath, una de les pel·lícules més personals de Kim-Ki Duk, les
parets del cub canvien constantment de paisatge i el que sembla una presó
esdevé pluja i així successivament.

La ballarina Akiko Kajihara no dialoga amb l’univers gràfic
sinó que balla al son de les imatges. El dispositiu en qüestió és veritablement
interessant i Kajihara té talent, però amb això no n’hi ha prou per bastir un
espectacle. I, malauradament, Hakanaï és una innòcua experiència estètica més
pròpia del Sónar+D que d’un festival com el Grec. Tant difícil és, com feia
Juan Pablo Mendiola a Harket Protocolo,
integrar tecnologia i teatre?