La coreografia “Hakanaï” demostra com es pot integrar el treball de vídeo en una producció que projecta una certa emoció càlida. Amb una dansa ben tensada, estableix un diàleg amb les projeccions àudiovisals (estan cronometades o bé la imatge apareix condicionat pel ball? Tampoc és el que més importa a l’espectador?). Aquestes, a més, tenen el mèrit de jugar a l’equívoc i d’aportar formes i moviment sobre superfícies planes. La ballarina interpreta entre quatre plafons de pantalles que es van passant les imatges d’un pla a l’altra. 

L’obra té molt de magnètic. Segurament, per la consistència de la ballarina, que hi aporta una tensió i un aire que el vídeo no transmetria. De fet, la peça en global recorda prou a “Entre dues pluges” de la companyia francesa Ak Entrepôt que es va poder veure en la darrera edició del festival El més petit de tots. On hi havia elements orgànics (l’aigua i les pedres disposades amb un ordre catàrtic, que es van desordenant per l’acció del joc i del ball, ara hi apareix només uns elements projectats i una música electrònica acollidora.