En Hacia un sol negro, Collado no podia ser més directe en el tractament d’aquestes qüestions, ja que partint de la seva experiència (i memòria física) en els balls de saló, deforma de cap a peus (mai millor dit) la figura del ballarí esportiu: tant la seva dansa, com el seu cos i la seva pròpia subjectivitat. Podríem parlar d’una “dansa performativa” (i una mica performàtica) per descriure el llenguatge coreogràfic del creador castellanomanxec, perquè d’alguna manera, la dansa que planteja Collado a escena és una dansa autoreferencial, així com ho és el cos i el mateix intèrpret. De fet, en acabar a l’obra, una no sap si està aplaudint al Joaquín Collado intèrpret i creador o al Joaquín Collado ballarí de competició, perquè precisament l’operació central de l’obra és ficcionar la figura del ballarí, amplificant i deformant la performativitat pròpia dels balls de competició. Podríem dir que Collado és el ballarí que es balla a si mateix, com a persona i com a cos travessat per les seves experiències amb la dansa i el ball. Però aquesta deformació (que flirteja amb la paròdia) no ho és només dels estils dels balls de saló –que són potser les tècniques més estilitzades després del ballet clàssic i el folklore actual–, sinó també i, sobretot, de la seva estètica i posada en escena.