Joaquin Collado és artista que indaga des de bon principi. Va començar a practicar balls de saló a un petit poble d’Albacete als 11 anys. La tècnica va sofisticar-se quan va fer el salt a la competició. Els rols es tensaven encara més: Es premiava la verticalitat del noi i la seva galanteria així com la frescor, contorsió i vivacitat de la noia. Ara, després d’una llarga experiència aprenent altres ritmes (des dels urbans a la contemporània) amb companyies d’Europa i de repensar-se com a coreògraf, ha tornat al seu punt zero. És el més honest quan el 2021 havia indagat la transformació de la humanitat en insecte dins d’un diorama (Crisálida). En aquest anar i venir, el coreògraf procura trencar els rols establerts per la societat i, ara, fins i tot, deixant-se tenyir amb un vestuari que ha patit les inclemències del temps del seu municipi o entaforant-se vestuari dels armaris dels avis.

La tècnica del ballarí és sublim. Coneix cada múscul, que l’estira i l’adapta a un equilibri sempre inestable. Gràcies a la seva fisicalitat, suporta continus desplaçaments, un ritme frenètic. L’esgotament és, potser el darrer dels límits. L’arrencada del ball de saló s’intueix amb l’esquena ben estirada i amb uns moviments estudiadíssims, que els va estenent, com qui treballa una massa de fang, adaptant-la als nous moments, repescant altres experiències. No arriba a haver la disassociació de Pol Jiménez a Lo Faunal, però s’hi apropa.

Amb una dansa de força, moviment i un vestuari que pren formes geperudes, l’hiperexhibicionisme del ball esportiu, perd la brillantor i busca gratar en capes emocionals. Però en aquesta obsessió d’espiral dramàtica, els records deixen d’orbitar de l’escenari i cauen al fons d’un embut, que és massa opac per a l’espectador. Hi veu el cos, el moviment i l’esforç, però li costa entendre les intencions d’una entrega absoluta i quasi bestial. Al final, el personatge prova de reconnectar (ara reconvertit en una mena de monstre estrany) com qui saluda al jurat en una competició, estenent els braços, mirant als ulls i somrient per seduir. Aquest sol negre és un forat negre. Té el perill que pot deixar abandonat el públic surant sense rumb per l’espai, ensopit per una coreografia intensa, emocional però opaca. Deia Marta Graham que de l’emoció sorgia la forma. Li rebatia Doris Humphrey, “és de la forma que sorgeix l’emoció”. Collado navega entre les dues brúixoles i prova d’equilibrar-les, amb una sort desigual.